Notícies

Valsos i danses amb Gilles Apap

Gilles Apap, violí i direcció
Orquestra Simfònica del Vallès

I PART
W. A. MOZART (1756-1791) Haffner March, KV 429
Johann STRAUSS (1804–1849) El rat-penat ("Die Fledermaus"), obertura
Camille SAINT-SAËNS (1835–1921) Havanaise, op, 83
Carta blanca a Gilles Apap
Leroy ANDERSON (1908-1975) The Irish Washerwoman

II PART
Johann STRAUSS Czardas de ("Ritter Pasman"), op. 441
Leroy ANDERSON La màquina d'escriure ("The Typewritter")
Carta blanca a Gilles Apap
Johann STRAUSS Sota llamps i trons ("Unter Donner & Blitz"), polca ràpida
Johann STRAUSS El bell Danubi blau ("An der schönen blauen Donau"), op. 314


Data i lloc dels concerts
Dissabte, 19 de desembre de 2015, a les 19h • Palau de la Música Catalana (Barcelona)
Dissabte ,26 de desembre de 2015, a les 21h • Centre Cultural Terrassa
Diumenge, 27 de desembre de 2015, a les 19h • Auditori Enric Granados (Lleida)
Dimecres, 30 de desembre de 2015, a les 21h • Teatre La Sala (Rubí)
Dissabte , 2 de gener de 2016, a les 21h • Teatre La Faràndula (Sabadell)
Diumenge, 3 de gener de 2016, a les 11.30h • Teatre La Faràndula (Sabadell)
Diumenge, 3 de gener de 2016, a les 19h • Ateneu de Sant Celoni


Breu comentari del programa
Els autors i les obres


GILLES APAP
Aclamat com l’autèntic violinista del segle XXI pel mestre Yehudi Menuhin, Gilles Apap és un solista clàssic molt sol·licitat per les orquestres de tot el món. La seva singularitat, però, rau en una extraordinària habilitat per crear ponts entre la música clàssica i el folk, cosa que l’ha portat a incorporar una gran varietat de gèneres i estils musicals en el repertori clàssic.

Nascut a Algèria, Gilles Apap va créixer a Niça, on va començar els estudis de violí amb Andre Robert. Va continuar la formació al Conservatori de Música de Niça amb Gustave Gaglio i, més endavant, al Conservatori Nacional Superior de Lió amb Veda Reynolds. Posteriorment, va viatjar als Estats Units per assistir a les classes de l’Institut de Música Curtis i el 1986 es va instal·lar a Califòrnia, on continua vivint.

El talent de Gilles Apap va ser reconegut per Menuhin l’any 1985, quan el jove músic va cridar l’atenció del gran violinista i pedagog en guanyar el premi de Música contemporània del prestigiós Concurs Internacional de Violí Menuhin. Amb el seu primer grup, The Transylvanian Mountain Boys, Gilles Apap va sacsejar l’escena musical clàssica amb les seves singulars interpretacions d’obres clàssiques, arranjades per a violí, viola, guitarra i contrabaix i barrejades amb melodies folk tradicionals. Després de tocar uns quants anys com a solista a les principals sales de concerts d’arreu del món i amb les primeres orquestres internacionals, el 2006 va tornar a capgirar el panorama simfònic amb la seva singular cadenza del Concert núm. 3 per a violí de Mozart.

The Colors of Invention, la formació que va fundar l’any 2000, amb ell mateix com a violinista i l’acordionista Myriam Lafar, el contrabaixista Philippe Noharet i el cimbaler Ludovit Kovac, continua enlluernant les audiències de tot el món. A més de les actuacions musicals, Gilles Apap imparteix tallers i classes magistrals a diferents universitats, acadèmies i festivals. També ha col•laborat amb altres destacats violinistes de diversos gèneres, com Kevin Burke, Roby Lakatos, Dr. L. Subramaniam o Didier Lockwood, o amb la ballarina de flamenc Belén Maya. Per sobre de tot, però, Gilles Apap continua comunicant amb el seu violí unes dosis extraordinàries d’energia i de felicitat a les audiències del món sencer.

Històricament, el primer compositor que es va interessar pels valsos (un ball popular anomenat originalment ländler o lanner) va ser Franz Schubert, però és la família Strauss la que estableix el vincle definitiu entre la música culta i la música popular, i és amb els seus membres que el vals arriba a l’expressió rítmica i melòdica més alta i a l’apoteosi a les sales de ball.

JOHANN STRAUSS PARE (Viena, 1804-1849), viola i director d’orquestra, es va guanyar la reputació de compositor de valsos quan l’any 1830 es va fer càrrec de la direcció de l’Sperl, un popular saló de ball a la Leopoldstad, a Viena. La seva fama era tan gran que l’anomenaven «el Napoleó austríac». Va ser el creador de la fórmula del vals de més èxit fins aleshores: reunia en una mateixa peça quatre o cinc melodies ballables, que emmarcava amb una introducció efectista i una gran coda final. A més dels valsos, les seves obres completes inclouen galops, polques, quadrilles, marxes i altres danses. La «Marxa Radetzky» és probablement la seva composició més popular.

JOHANN STRAUSS FILL (Viena, 1825-1899), «el rei del vals», era el més gran dels fills del compositor Johann Strauss. Com que el seu pare no volia que seguís una carrera musical, va començar la vida professional com a empleat de banca. Malgrat tot, va estudiar violí d’amagat i, el 1844, es va posar al capdavant de la seva pròpia formació de ball en un restaurant de Viena. Quan Strauss pare va morir l’any 1849, Johann va fusionar la seva orquestra amb la del seu pare i va fer una gira que incloïa Rússia i Anglaterra, durant la qual va adquirir una gran popularitat. A més d’una admirable incursió en el món de l’opereta, Johann Strauss fill va perfeccionar el vals mitjançant unes orquestracions molt reeixides i funcionals. La seva composició més famosa és Al bell Danubi blau, el tema principal de la qual va esdevenir una de les melodies més populars del segle XIX. Entre els més de cent cinquanta valsos que va compondre també destaquen Diaris del matí, Vida d’artista, Contes dels boscos de Viena i el cèlebre Vals de l’Emperador.



Girar i girar

Penso en el vals i em ve al cap una imatge zenital en què desenes de parelles ballen en cercles en el saló dels Beaufort, segons la recreació que Martin Scorsese va fer de la novel•la d’Edith Wharton L’edat de la innocència en el film del mateix nom, que retratava una societat en la qual tot era sempre formal i adequat; o recordo l’inici del film de Stanley Kubrick Eyes Wide Shut, en què la parella interpretada per Tom Cruise i Nicole Kidman executa els moviments perfectament pautats de la vida domèstica d’un matrimoni burgès al compàs del vals de la Suite de jazz núm. 2 de Xostakóvitx (ja no són els Strauss, i és que un forat està a punt d’obrir-se sota els seus peus); o les imatges d’un d’aquells balls de debutants que cada hivern aplega a Viena els cadells de les famílies riques i famoses per escenificar aquella màxima de Lampedusa que recomanava que tot canviés perquè tot romangués idèntic. Percebem el vals com la quinta essència del convencionalisme i el conservadorisme social. El més curiós de tot és que així com la burgesia s’apropia d’un ball que es ballava en els salons aristocràtics, l’aristocràcia s’havia apropiat d’un ball que ballaven els camperols. I el cert és que si per un moment ens deslliurem de tots els llocs comuns als quals hem après a associar el vals i ens limitem a escoltar-lo, copsem com la música és lleugera, solar, vital..., atributs que, lluny de la pompa amb què sovint se l’associa, remeten directament al seu origen popular. És una música de ball, una música per gaudir i per celebrar, i és a aquesta filiació original a la qual ens acosta la interpretació de Gilles Apap.

Segons el que explica el músic Ricardo Llorca en un excel·lent article dedicat al vals, a mitjan segle XVIII l’aristocràcia, per pura moda i seguint «una interpretació molt superficial de les idees democràtiques de l’enciclopedisme francès», comença a imitar les classes baixes i a adoptar alguns usos i costums d’aquest grup social, com ara la seva música i les seves danses. És el fenomen conegut com a «degradació cultural de les classes altes», que tindrà una influència decisiva en l’incipient món de l’Sturm und Drang i en el Romanticisme. Alguns exemples d’aquest fenomen els trobem en els quadres de Goya que mostren una duquessa d’Alba vestida de falsa Maja o en l’ús de guitarres i castanyoles en els quintets de Boccherini. Però, probablement, l’exemple més vistós i conegut és l’Hameau de Maria Antonieta: un poblet artificial construït a imitació dels pobles rurals francesos (excloent-ne la misèria i la brutícia, naturalment), en el qual els membres de la família real jugaven a ser pastors. A l’Hameau els cortesans ballaven danses rurals, que a poc a poc van anar ocupant un lloc als salons aristocràtics i en el món de la música «seriosa». Una d’aquestes danses era el ländler o lanner: un ball camperol que es dansava per parelles, fent girs i sempre en compàs de tres per quatre, i que uns quants anys més tard, quan va haver conquerit definitivament els salons cortesans, es va convertir en el vals, un terme que té l’origen en l’alemany walzer, que significa ‘girar’.

És per això que, no sense una certa ironia, Ricardo Llorca afirma que l’aportació revolucionària que la conservadora Àustria va fer al procés de transformacions europeu «va ser la substitució del minuet (dansa que havia predominat en el segle XVIII) pel ländler o vals, que ja dominarà tot el segle XIX i el principi del XX». Ja en l’època de Mozart, a la cort de l’emperador il·lustrat Josep II, a més del minuet s’interpretaven danses al compàs del ländler, però el primer compositor que es va interessar pels valsos va ser Franz Schubert, tot i que en les seves composicions hi mancava, encara, la lleugeresa i el sentit rítmic necessaris per convidar a ballar. Els aportaria Carl Maria von Weber amb la Invitació a la dansa. Però la fórmula de l’èxit la devem a Johann Strauss pare, amb qui el vals es converteix en l’emblema de l’esperit voluptuós de la mundana Viena, alhora que aconsegueix l’aprovació de la crítica i el reconeixement de músics com Mendelssohn i Schumann. Posteriorment, Johann Strauss fill aportarà la forma musicalment més reeixida del vals, amb unes orquestracions perfectes i un desenvolupament de la melodia que van despertar l’admiració de Wagner, Liszt i Brahms. Amb la família Strauss, doncs, s’estableix el vincle definitiu entre la música culta i la música popular.

Aturem-nos. Acabem d’arribar a un cim musical i històric, però profundament inestable: hi ha un gran desequilibri social subjacent. Per fixar la imatge podem recórrer a un altre vals: el que ballen Nataixa Rostova i el príncep Andrei Bolkonski en un dels superbs salons de Guerra i pau. L’aristocràcia i la nova classe burgesa seguiran girant i girant a ritme de vals durant les dècades següents, afermant amb els peus un ordre social en el qual tot gira i gira per no moure’s de la posició original. Tot continuarà així fins que un jove anomenat Hans Castorp abandoni el cim alpí on roman en un àmbit que sembla fora del temps i de l’espai i torni a la plana, allà on ressona el tro, i Maurice Ravel acompanyi aquest descens amb un esclat tumultuós i fatal. La Valse, obra amb què el compositor francès vol retre homenatge a la família Strauss, en certifica la impossibilitat. En ple segle XX, al qual definitivament s’arriba creuant les trinxeres de la Primera Guerra Mundial i no travessant el llindar de l’any 1900 —el temps numèric, ho sabem, és pura convenció—, ja no és possible tornar incòlumes a l’univers dels Strauss, que no sabien res de guerres fratricides ni de mons en extinció. Gilles Apap —com cap dels seus contemporanis que basteixen ponts entre la música clàssica i la música folk— no pretén entonar cap cant nostàlgic per un món perdut. Però sí que ens convida a connectar amb un cert esperit immarcescible: el que ens diu que la vida és pura dansa i que cal continuar girant i girant. Visca el vals!


Eva Muñoz, escriptora i periodista

Descarrega aquí l'Impressions entre bastidors en pdf

Comparteix



L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) és una realitat empresarial i artística gestionada des de l'economia social amb vocació de servei a la seva comunitat.

Per això, el nostre projecte té aquesta triple dimensió: artística, social i empresarial.

Coneixe'ns una mica millor
Fundació Banc Sabadell Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Sabadell Fluidra
Gas Natural Fenosa Uriach Grupo Memora Catalunya Música Grup Avant UAB
Amunt