Notícies

Romeu i Julieta

Joel Joan, narrador
Rubén Gimeno, director
Orquestra Simfònica del Vallès

Sel·lecció musical de
Nino ROTA: Romeu i Julieta (Suite)
Piotr I. TXAIKOVSKI: Romeu i Julieta (Obertura Fantasia)
Sergei PROKOFIEV: Romeu i Julieta (Suites)

Cartes a Julieta: Programa amb lectura cartes d'amor

L’amor és més amor quan és impossible. Romeu i Julieta havien de morir així els condemnà Shakespeare abraçat a la tradició. Morir per a ser immortals. Prokofiev, Txaikovski i Nino Rota ens dibuixaran tres retrats musicals diferents del amants de Verona. Només hi falta una cosa: la teva carta d’amor. Escriu-la i envia-nos-la. Perquè t’enamoris sense morir-te.


Breu comentari del programa
Els autors i les obres

Enquadrat dins del postromanticisme, PIOTR ILICH TXAIKOVSKI (Vótkinsk, 1840 – Sant Petersburg, 1893) és autor d’algunes de les obres més famoses del repertori clàssic, com els ballets El llac dels cignes i El trencanous, el Primer concert per a piano, el Concert per a violí, les simfonies Cuarta, Cinquena o Sexta, l’òpera Evgeni Onegin o l’Obertura-Fantasia Romeu i Julieta. La música del gran compositor rus, que va conrear diversos gèneres i formes, ha gaudit sempre del favor del públic gràcies a les seves harmonioses i sinceres melodies, les seves impressionants harmonies i la seva colorista i vívida orquestració, responsables totes elles d’una resposta emocional intensa i profunda.
Com Berlioz o Prokofiev, Txaikovski va resultar molt influenciat per Shakespeare, que va esdevenir un dels grans referents del Romanticisme. El compositor del Trencanous va escriure la seva versió de Romeu i Julieta amb una forma que recorda a la de la sonata, amb una introducció i un epíleg. L’Obertura-Fantasia Romeu i Julieta és una de les obres orquestrals més populars, particularment el tema amorós principal, que ha estat reiteradament utilitzat en cinema i televisió.
L’obra va ser estrenada a Moscou el 4 de març de 1870, assolint la seva forma definitiva l’any 1880. La idea d’una peça a partir del drama shakespearià va ser suggerida a Txaikovski pel també compositor i director de la Societat Musical Russa Mily Balakirev, qui va proposar també els possibles temes i l’aspecte general de l’obra. Més que traslladar ordenadament els successos de l’obra, Tchaikovsky presenta una varietat de caràcters i atmosferes o estats anímics a través de melodies que ofereixen un contrast musical molt eficaç.
--
El compositor, pianista i director d’orquestra SERGÉI PROKOFIEV (Sontsovka, 1891 – Moscou, 1953) va conrear una gran varietat de gèneres musicals, incloent-hi simfonies, concerts, música per a cinema, òperes i ballets. L’estil musical de Prokófiev, molt particular, es caracteritza per composicions disruptives que sovint van ser considerades massa modernes per a l’època en que les va escriure. No obstant, l’anàlisi que el propi compositor va fer del seu estil compositiu destaca la “línia melòdica i lírica” com la més important, insistint en que l’element humorístic o grotesc, tan característic, estava subordinat a la melodia.

Una de les seves obres més conegudes és Pere i el llop, una composició programàtica per a narrador, instruments individuals i orquestra. Famoses són també les seves col•laboracions amb l’empresari dels Ballets Russos Sergéi Diaguilev, per a qui va escriure Le pas d’acier i The Prodigal Son, i amb el director de cinema Sergéi Eisentein, per a qui va signar les bandes sonores d’Ivan el Terrible o Alexander Nevski; però també la Simfonia Clàssica, el Concert per a piano núm. 3 en Do major, el Concert per a violí núm. 2 en Sol menor, l’òpera Guerra i Pau i, naturalment, el ballet Romeu i Julieta.

Després d’haver passat casi vint anys a Europa i Estats Units, Prokòfiev va regressar a la Unió Soviètica l’any 1936. Les seves harmonies van ser jutjades “cacofòniques” pel Politburó i va haver de prometre que realitzaria obres amb més “lirisme realista”.  La seva tendència a la innovació, malgrat tot, continua sent perceptible a les seves obres que, tot i les pressions, mostren una extraordinària integritat.
--
Romeo i Julieta es el primer ballet que Prokofiev va escriure per ser produït a la Unió Soviètica. El camí del ballet fins a l’escenari va ser una mica accidentat. Inicialment planejat pel Ballet Kirov de Leningrad, Prokofiev el va haver d’oferir al Bolshoi de Moscou quan el Kirov va trencar l’acord. Els ballarins del Bolshoi però, van rebutjar la peça, que van considerar “impossible de ballar”. Després de la segona negativa, el compositor va convertir la partitura en dos suites orquestrals, que van ser interpretades per primer cop al 1936 i al 1937. El ballet va estrenar-se finalment Brno, actual República Txeca, al 1938.
L’obra explica la historia shakespeariana amb una decidida varietat musical: als amants se’ls ha donat una música lànguida, especialment per a l’escena del balcó, mentre la dida i Mercucio estan dibuixats amb un humor estrafolari; les grans escenes de lluita esclaten amb energia i l’escena del ball en la qual els protagonistes es coneixen conté nombroses i variades danses, una de les quals el propi compositor la va agafar en préstec del tercer moviment de la seva Simfonia Clàssica.

NINO ROTA (Milà, 1911 – Roma, 1979) va composar música per a piano, música de cambra i simfònica i va ser autor de vàries òperes, però és sobretot conegut per ser el compositor de la música del director de cinema Federico Fellini, per a qui va signar les partitures de La dolce vita, Amarcord o Otto e mezzo. Va col•laborar també amb Luchino Visconti, Lina Wertmüller, René Clement i Franco Zefirelli, per a qui va composar la banda sonora de Romeo i Julieta. Candidat a l’Oscar l’any 1972 per la música d’El Padrí, el va guanyar finalment amb la partitura de la segona part de la saga. L’estil de Rota, neorromàntic i inscrit dins de la tonalitat, resulta plenament acord amb el seu do innat per la melodia.
--
L’adaptació de la tragèdia de Shakespeare és potser la pel•lícula més famosa de l’italià Franco Zefirelli, que es va proposar la màxima fidelitat al text original. L’experiència de Zeffirrelli en l`òpera i el teatre es va deixar notar en la realització del film, molt cuidat en la seva direcció artística i també en la banda sonora composada per Nino Rota. La melodia “A Time for Us” va assolir gran èxit i es encara versionada per cantants melòdics i orquestres simfòniques.



Senzillesa afortunada

«La poesia veritable, la poesia completa, rau en l’harmonia dels contraris», escriu Victor Hugo en el pròleg de Cromwell, que es considera el manifest del Romanticisme. I també: «El real resulta de la combinació perfecta de dos tipus: el sublim i el grotesc». Realitat enfront d’idealisme i convenció. Dissolució dels contraris: Romanticisme. La cripta mortuòria esdevinguda tàlem nupcial. Romeu i Julieta: Shakespeare reclamat com a autor de referència del Romanticisme.
La persistència de les formes i els costums de l’Ancien Régime i la seva coexistència amb el nou credo liberal situen el conflicte al centre de l’escena en la societat del segle XIX. En les arts, el Romanticisme s’enfronta amb el convencionalisme neoclàssic i les seves normes aristotèliques, que, fora d’un món i d’una escena clàssics, esdevenen perfectament artificials. En aquest context, Shakespeare és el gran referent: al dramaturg anglès se l’identifica amb el credo romàntic de no fer ús de les formes ni de les convencions tradicionals. Segons Victor Hugo, Shakespeare no respecta res, no té cap pudor ni cap frontera. El drama shakespearià no solament exalta la natura en general, sinó que aprofundeix en la natura humana, imperfecta i imprevisible, i el seu domini per barrejar la tragèdia i la comèdia, el grotesc i el sublim, atorga a les seves creacions el caràcter de realitat o versemblança.

Així ho explica el musicòleg Isaac Kerr en l’article «Shakespeare en el romanticisme musical». I si els compositors sempre havien fet servir obres literàries en les seves composicions, mai com fins aleshores la relació entre la literatura i la música havia estat tan forta, perquè, alhora que els compositors romàntics rebutgen les formes estereotipades heretades del classicisme, troben en la poesia el seu model. No és per tant casual, diu Kerr, que dos dels grans compositors romàntics, Berlioz i Txaikovski, trobin inspiració en la gran tragèdia shakespeariana. Però com es tradueix aquesta influència d’un llenguatge a l’altre? Per pintar el contrast i garantir l’equilibri que tant cercava Victor Hugo i que van trobar en Shakespeare, els compositors «van eixamplar la tessitura de l’orquestra afegint-hi instruments que exploraven els registres extrems, alhora que enriquien l’element grotesc (piccolo i tuba) o simplificaven la bellesa (arpa, completament nova a l’orquestra)». Però alhora, també «van descobrir els matisos expressius i dinàmics dels vents, donant-los cada cop més prominència per representar els personatges més complexos o intensificar el pes orquestral». Finalment, «l’ús intens de cromatismes, les passejades per harmonies allunyades i la sensació temporal de canvi o d’inexistència de compàs» evidenciaven l’accentuada cerca de llibertat formal i l’adopció del model romàntic. I és que, malgrat que els compositors romàntics fessin servir unes formes preestablertes, el tractament era molt diferent del d’abans. L’obertura fantasia de Txaikovski n’és, en aquest sentit, un exemple eloqüent.
Curiosament, tot i que l’originalitat, entesa com a màxima expressió del geni creador, és un altre dels conceptes que adquireix una importància especial a partir del Romanticisme, no sembla que fos un aspecte que preocupés excessivament Shakespeare, que va prendre l’argument de la seva tragèdia d’un poema d’Arthur Brooke, The Tragical History of Romeus and Juliet, que, al seu torn, bevia de narracions medievals i històries mitològiques, com la tragèdia de Píram i Tisbe, que trobem a Les Metamorfosis d’Ovidi. D’una manera o d’una altra, en totes aquestes fonts es narra la famosa història de dos joves enamorats que, malgrat l’oposició de les seves famílies, rivals entre elles des de temps immemorials, es casen en secret i, després d’un seguit de fatalitats i malentesos, s’acaben morint, i uneixen, per fi, les dues famílies enemistades.

L’amor de Romeu i Julieta és absolut, és cert. El romanticisme és exaltació del sentiment i de la subjectivitat. I quina podria ser la millor expressió de tots dos, sinó aquesta passió amorosa entre dos amants que, no per casualitat, són adolescents? Però no és un amor ideal, sinó un amor que es consuma i esdevé real mitjançant el sexe i la sensualitat. Romeu i Julieta és una obra profundament sensual i sexual: ho és a través dels dos protagonistes, tan captivats pel sentiment amorós com per la sensualitat, i ho és per mitjà del que expressen alguns personatges secundaris: la dida de Julieta, un personatge extremament procaç, i Mercutio. Que aquest cant a la realitat i a la vida entonat pel romanticisme exalti —i de fet contribueixi a consolidar— un dels mites fundacionals de la cultura occidental, l’amor romàntic, que malgrat la seva concreció per mitjà de la sexualitat és, en la seva ambició d’absolut, perfectament irreal i tràgic, és una altra història. Una història que condueix, entre altres destinacions, a un moviment estètic que té en les contradiccions que aspira a transcendir o a dissoldre la senya d’identitat. El narrador d’aquesta nit, però, com els poetes que abans i després de Shakespeare han cantat l’amor, ho saben: l’amor és una força subjacent al sentiment dels amants però el supera, i té edats i expressions molt diferents.

Però tornem als romàntics. «Amb la poesia en la tercera edat —l’edat del drama, que, segons Hugo, succeeix l’edat de l’oda i la de l’epopeia—, la música és incentivada a sortir dels palaus i les esglésies i a barrejar-se amb valors purament humans», conclou Kerr. «Deixa de reflectir el que és perfecte per intentar expressar el que és imperfecte, baixa des del sublim per trobar-se amb el grotesc.» I uneix tots els homes sigui quina en sigui la procedència, que parlen, però, un mateix idioma: «el llenguatge universal del sentiment humà». Així ho va entendre Txaikovski i així ho entendrien tots els compositors que, ja ben entrat el segle XX, seguirien apel•lant a l’emoció per sobre, o per sota, de qualsevol altra ambició creativa, com Prokofiev, com Nino Rota.

Bon concert i bona lectura!

Eva Muñoz, escriptora i periodista



Descarrega aquí l'Impressions entre bastidors en pdf

Comparteix



L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) és una realitat empresarial i artística gestionada des de l'economia social amb vocació de servei a la seva comunitat.

Per això, el nostre projecte té aquesta triple dimensió: artística, social i empresarial.

Coneixe'ns una mica millor
Fundació Banc Sabadell Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Sabadell Fluidra
Gas Natural Fenosa Uriach Grupo Memora Catalunya Música Grup Avant UAB
Amunt