Notícies

Quadres d'una exposició

Stefan Dohr , trompa solista de la Filharmònica de Berlín
Víctor Pablo Pérez, director
Orquestra Simfònica del Vallès

Max von Schillings: «Preludi» de l’òpera Mona Lisa
Richard Strauss: Concert núm. 1 per a trompa i orquestra
Modest Mussorgski - Maurice Ravel: Quadres d’una exposició


Data i lloc dels concerts
Dissabte 11 de juny de 2016, a les 19 h • Palau de la Música Catalana (Barcelona)


Breu comentari del programa: els autors i les obres

RICHARD STRAUSS (Munic, 1864 - Garmisch-Partenkirchen, 1949) és un destacat compositor que s’enquadra en el romanticisme alemany, malgrat que les seves obres se situen a cavall del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, quan compositors contemporanis seus com Schönberg o Stravinsky encetaven camins més experimentals. No obstant això, els poemes simfònics i les òperes que va compondre són una part ineludible del repertori clàssic i han tingut una influència determinant en la música incidental del segle XX.

És a partir del poema simfònic Don Juan (1889) que els dots simfònics, la capacitat descriptiva i el mestratge per a la instrumentació de Richard Strauss esclaten i es fan plenament evidents. El concert núm. 1 per a trompa i orquestra (1882-83), però, és una obra de joventut, de caire més mendelssohnià, que s'inscriu plenament en els cànons del classicisme romàntic. El compositor el va dedicar al seu pare, mestre d’aquest instrument, i avui dia es continua interpretant a les sales de concerts d’arreu del món.

MODEST MUSSORGSKI (Karevo, 1839 - Sant Petersburg, 1881) és un compositor rus conegut sobretot per l’òpera Boris Godunov, les cançons que va compondre i la peça per a piano Quadres d’una exposició. Juntament amb Aleksandr Borodin, Mili Balakirev, Nikolai Rimski-Kórsakov i Cèsar Cui va formar part del Grup dels Cinc, el grup de compositors que va fundar el nacionalisme musical rus.

La importància i la influència de Mussorgski en els compositors posteriors és molt gran amb relació a la seva obra, relativament escassa. Pocs músics com ell van evolucionar d’una manera tan original fins a arribar a definir un estil propi. Les seixanta-cinc cançons que va compondre, moltes a partir de textos propis, descriuen escenes de la vida russa amb una gran vivacitat i perspicàcia, i hi traslladen de manera molt realista les inflexions de la parla russa. Les seves òperes Boris Godunov i, en menor mesura, Kovantxina despleguen la seva característica tècnica dramàtica —molt plàstica—, que consisteix a situar individus fortament caracteritzats contra un fons de gent i paisatges.

Quadres d’una exposició és una obra musical en deu moviments inspirada per la visita que Mussorgski va fer a l’exposició del seu amic i artista Víktor Hartmann, que havia mort poc abans, el 1873, a l’edat de trenta-nou anys. El compositor va visitar l’exposició pòstuma dels dibuixos, les escenografies i els esbossos arquitectònics del seu amic i va sentir la necessitat de plasmar l’experiència per mitjà de la música. Malgrat que originalment aquesta obra va ser composta per a piano sol, va esdevenir més coneguda en la versió orquestral, particularment en la de Maurice Ravel. També va ser arranjada per a orquestra  per altres compositors, i fins i tot hi ha un àlbum del grup britànic de rock progressiu Emerson, Lake and Palmer de l’any 1971 dedicat a una particular interpretació d’aquesta obra.

La suite consisteix en les descripcions musicals de les deu pintures de Hartmann, entre les quals s’intercala una «Promenade» (‘Passejada’) o intermezzo recurrent, un tema que representa el visitant, és a dir, el compositor mateix, passejant per l’exposició. La poderosa naturalesa d’aquests intermezzi, reconeix Mussorgski en una de les seves cartes, reflecteix la seva pròpia gran complexió física. Després de la «Promenade», els quatre primers moviments o «quadres» són «El gnom», descripció d’un estrany nan per mitjà de ritmes irregulars i d’esclats enèrgics; «El vell castell», retrat líric i solemne d’un trobador medieval que canta en les terres d’un gran castell; «Les Tulleries», viu retrat d’uns nens jugant en els coneguts jardins parisencs, i «Bydlo» (‘Cap de bestiar’), recreació del pas lent i feixuc d’un carro tirat per dos bous.

El ràpid cinquè moviment, «Ball dels pollets en la seva closca», representa la piuladissa dels pollets i els seus moviments ràpids, àgils i alegres. La sisena escena, «Samuel Goldenberg i Schmuyle», evoca la imatge de dos jueus polonesos, un de ric i un de pobre, mitjançant la interacció d’una melodia enèrgica en el registre baix i una altra que s’assembla al trinat d’un cant en el registre agut. El caràcter rústic i alegre del setè moviment, «El mercat de Llemotges», és neutralitzat pel vuitè, «Les catacumbes», que té un aire misteriós i ombrívol, aconseguit primer mitjançant l’ús d’uns acords solemnes i de gran gravetat, i després amb uns trèmolos fantasmagòrics en les variacions del recurrent intermezzo.

Les dues escenes finals de l’obra són les més conegudes. «La cabana amb potes de gallina» és el retrat angoixant del refugi de la bruixa Baba Iaga, disposada a menjar-se qualsevol persona que s’hi acosti, com ara els infants perduts. A través d’un passatge virtuós i molt rítmic en octaves, aquesta escena ens condueix al desè i darrer quadre de l’obra, «La gran porta de Kíev», amb la qual Mussorgski dóna un final majestuós a la peça.


Un passeig per la llum

«Declaro que un matí radiant, ja no sé exactament a quina hora, com que em va venir de gust anar a fer una passejada, em vaig plantar el barret al cap, vaig abandonar l’habitació dels escrits o dels esperits, i vaig baixar l'escala per sortir amb pas decidit cap al carrer. [...] Esperava alegrement amb emoció tot el que em pogués trobar durant el passeig.»

El passeig, Robert Walser

Amb aquest esperit vaig abandonar la meva particular habitació dels escrits o dels esperits un dijous al matí assolellat. No vaig caminar, sinó que vaig pujar en una bicicleta i vaig enfilar cap a Montjuïc. Havia decidit fer una passejada per una exposició en companyia de Fede Montornés, crític d’art i comissari independent, melòman i amic. Aquesta passejada seria la meva aproximació a l’obra de Modest Mussorgski Quadres d’una exposició, que al seu torn havia estat la manera de Mussorgski d’aproximar-se a les deu pintures que formaven l’exposició del seu amic Víktor Hartmann, pintor i arquitecte, mort poc abans, quan només tenia trenta-nou anys. El que ens trobaríem durant la nostra passejada serien els quadres de l’exposició «Impressionistes i moderns. Obres mestres de la Phillips Collection», que aquests dies es pot veure a CaixaForum.

Havia obert el llibre de Walser d’una manera intuïtiva i havia trobat que l’esperit amb què jo encarava aquest passeig i aquest concert era coincident. Jo no em disposava a abandonar casa meva per endinsar-me en un camí boscós com Walser, habitant d’una petita ciutat centreeuropea; tampoc no anava a flanejar per la ciutat, si això encara és possible a les nostres urbs, en trànsit de desaparèixer entre l’estàndard comercial i el souvenir de si mateixes; jo anava a visitar una exposició. I no obstant això, El camí de Vétheuil de Monet, La muntanya de Sainte-Victoire de Cézanne, la Casa a Auvers de Van Gogh o, fins i tot, la delicadíssima Notre Dame d’Henri Rousseau, em semblaven viaranys en el camí de Walser.

Juganera però alumna aplicada, escullo, com Alícia, la primera porta i entro en l’àmbit anomenat «Classicisme, romanticisme i realisme». Un quadre em crida poderosament l’atenció: La Mediterrània, de Courbet. El seu estil és clàssic o, més aviat, realista; en canvi, per a mi, el seu esperit és poderosament romàntic, i hi ha quelcom en la seva composició, en la seva radical simplicitat, que el fa molt modern. El tractament de la llum, però, l’arrela a la seva època: aquesta voluntat de capturar-la a la tela, que també hi és en un altre quadre del mateix pintor, Penyes de Moutier, i, naturalment, en els impressionistes. De fet, tot el recorregut que farem, comenta Fede, amb aquest meravellós esperit de descoberta i no pedagògic amb què comparteix la visita (és amb aquests amics amb qui m’agrada passejar, sigui per boscos, museus o llibreries), és un recorregut a través de la llum i del seu tractament en la pintura, des del classicisme, que pretén capturar-la a la tela, fins a l’expressionisme, en què s’escapa del quadre, sovint desintegrada o a través de multitud de facetes, com en el quadre Cavallets de Maria Helena Vieira da Silva, que em resulta una obra fascinant per la inesperada profunditat que em comunica.

Hem travessat la tercera porta. Som a l’àmbit anomenat «París i el cubisme». Ens rep L’habitació blava de Picasso. Gairebé abans que puguem arribar a sentir res davant la pintura, a albirar cap idea, cap relat, sentim la coneguda interpretació que és dictada per una guia als visitants: el blau i la tristor. I de sobte, el meu acompanyant i jo reaccionem. Ens mirem, mirem el quadre: de debò que transmet tanta tristor? Devia estar tan trist, Picasso? Permeteu-me que ho posi en dubte: era jove, estava a París, pintava, no passava gana, tenia amics, amigues... ¿I si el tint blau de la paleta respongués a la llum del nord que va trobar a París, ben diferent de la llum mediterrània? No pretenc inaugurar cap nova teoria crítica en relació amb l’obra de Picasso —valga’m Déu! Només prenc una altra de les derives o, més aviat, vies d’accés a aquesta passejada. Ens posem en sintonia amb la nova tendència en la mediació artística o en un dels aspectes en què es posa més èmfasi darrerament, segons el que m’explica el meu acompanyant: que la mediació no atorgui interpretacions tancades de les obres, que no tanqui el discurs sinó que l’obri, que sigui una invitació al visitant a experimentar la seva pròpia vivència, a elaborar el seu propi discurs, a establir un diàleg directe amb l’obra, a esdevenir-ne part. Em sembla just. Altrament, destruïm la potencialitat alliberadora de l’art i el convertim en un mecanisme de transmissió del discurs dominant, o de discursos establerts, en tot cas.

Aquest és l’esperit amb què ens passegem pels sis àmbits de la mostra i el que ens permet gaudir de les obres, casant-hi al vol fragments de discursos elaborats, que teixim amb els nostres propis, o que rebutgem del tot —els aliens, els propis—, limitant-nos a deixar-nos envair pel quadre, per tot allò que ens dóna per veure, per l’emoció que ens provoca, pel so o la música que ens evoca i que compartirem amb vosaltres, amb la voluntat que tot resulti joc, suggeriment, porta d’entrada i no camí d’arribada, tot convidant-vos a elaborar la vostra pròpia suite d’aquests quadres d’una exposició.

Jo puc dir-vos que després d’haver sentit Schumann davant d’aquella Mediterrània de Courbet, o Beethoven, i fins i tot el minimalisme japonès, quan em situava en la seva evocació més contemporània (una evocació que em transportava a Rothko, que clou l’exposició), vaig passar per Debussy, Liszt i Saint-Saëns a la sala dels impressionistes. A la Casa a Auvers de Van Gogh, que té una manera radicalment moderna de referir-se a una casa a través del context, podria sonar Schönberg; i Léo Delibes és el que sent Fede davant les ballarines de Degas. La pulcritud, la delicadesa, la singularitat de la Notre Dame de Rousseau ens evocaria César Franck, mentre que l’elegància i la personalitat de Juan Gris, aquest mestre del cubisme present aquí a través de la seva Natura morta amb diari, ens suggereix Satie. A Modigliani li dediquem una peça de Mahler, mentre que sentim Frederic Mompou davant de la serena bellesa d’una natura morta de Morandi. Gershwin és per a mi el compositor que pauta el ritme dels quadres de Dufy, però a on definitivament no dubtem és quan arribem a Mark Rothko, aquell místic de la pintura. Tot ha quedat reduït al batec del color, hem arribat a l’essència de la pintura, que palpita davant dels nostres ulls. Sona Bach. Més ben dit, sonen les Variacions Goldberg interpretades per Glenn Gould, perquè tots dos artistes tenen aquesta mateixa condició de mèdiums: Rothko és capaç de fer-nos veure el batec del color, l’ànima de la llum, i a través seu podem accedir de nou als mestres clàssics, perquè en plena modernitat encara hi ha lloc pel sagrat en la seva pintura. Gould és el pont amb l’esperit de Bach des de la contemporaneïtat, amb el batec original de la música entesa també com a via d’accés a l’inefable, al sagrat.

Bon concert.
 
Eva Muñoz, escriptora i periodista


Descarrega aquí l'Impressions entre bastidors en pdf
 

Comparteix



L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) és una realitat empresarial i artística gestionada des de l'economia social amb vocació de servei a la seva comunitat.

Per això, el nostre projecte té aquesta triple dimensió: artística, social i empresarial.

Coneixe'ns una mica millor
Fundació Banc Sabadell Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Sabadell Fluidra
Gas Natural Fenosa Uriach Grupo Memora Catalunya Música Grup Avant UAB
Amunt