Notícies

Pompa britànica

Teimuraz Janikashvili, violí
James Ross, director
Orquestra Simfònica del Vallès
 
Edward ELGAR
(1857-1934)             Cockaigne (In London Town), op. 40
Max BRUCH (1838-1920)                  Concert per a violí núm. 1, en Sol menor, op. 26
Franz Joseph HAYDN (1732-1809)   Simfonia núm. 92, en Sol major, Hob. I: 92, «Oxford»
Edward ELGAR (1857-1934)             Marxa núm. 1 de Pompa i circumstància, en Re major, op. 39   
 
Data i lloc del concert
Dissabte, 20 de maig de 2017, a les 18 h · Palau de la Música Catalana (Barcelona)


 
BREU COMENTARI DELS AUTORS I LES OBRES
 
EDWARD ELGAR (Broadheath, 1857 – Worcester, 1934) és el primer compositor anglès de talla internacional des de Henry Purcell. Les seves obres, que s’inscriuen en el romanticisme de finals del segle xix, es caracteritzen per unes melodies agosarades, una orquestració acolorida i el mestratge per a les formes majors, i van estimular el renaixement de la música anglesa.
 
Entre la seva producció destaquen les Variacions Enigma per a orquestra, l’oratori The dream of Gerontius, l’obertura Cockaigne (In London Town), l’estudi simfònic Falstaff i les cinc marxes Pompa i circumstància, la primera de les quals ha esdevingut particularment famosa. També són molt apreciades les dues simfonies i els dos concerts per a instruments de corda: el Concert per a violí i el Concert per a violoncel.
 
Elgar va alliberar la música britànica de la seva insularitat i va deixar als joves compositors el ric llegat dels recursos harmònics del romanticisme, tot estimulant la següent escola nacional de música anglesa. El seu propi llenguatge era cosmopolita, malgrat que l’interès que tenia per l’oratori neix de la tradició musical anglesa.
 
La  Marxa núm. 1 de Pompa i circumstància, en Re major, op. 39 és la primera de les cinc marxes escrites per Elgar sota un títol que invoca una frase de l’Otel·lo de Shakespeare que fa referència al triomf en la batalla. Escrita l’any 1901, estava dedicada al director anglès A. E. Rodewald i a la Societat de l’Orquestra de Liverpool, que la va estrenar. L’obra va tenir un èxit immediat i el majestuós tema central va ser reutilitzat l’any següent en l’Oda que Elgar va escriure per a la coronació d’Eduard VII. D’aleshores ençà, la melodia s’ha cantat al Regne Unit com a cançó patriòtica amb els versos Land of hope and glory i és tradició interpretar-la en l’última jornada dels Proms, els promenade concerts que tenen lloc cada any al Royal Albert Hall. Als Estats Units, una versió instrumental del tema central s’interpreta tradicionalment com a marxa processional en les cerimònies de graduació.
 
L’obertura Cockaigne, també anomenada In London Town, és una obertura de concert per a orquestra escrita per Elgar entre 1900 i 1901. Al llarg dels quinze minuts de durada que té, l’obra dibuixa un vívid retrat musical del Londres eduardí. Comparant-la amb el preludi de l’òpera Els mestres cantaires de Nuremberg de Richard Wagner, George Bernard Shaw va escriure: «Si dius que l’obertura Cockaigne d’Elgar combina la qualitat clàssica d’una obertura concertant amb la qualitat lírica i dramàtica de l’obertura d’Els mestres cantaires, o bé seràs criticat per haver caigut en un lloc comú tan segur com elogiar la majestuositat de l’Al·leluia de Händel, o bé t’exposaràs a passar a la posteritat per una ficada de pota que farà enrojolar el teu nét. Personalment, estic disposat a córrer aquest risc. Tant me fa el meu nét. Doneu-me Cockaigne!».
 
El compositor alemany MAX BRUCH (Colònia, 1838 – Berlín, 1920) és recordat sobretot pels virtuosos concerts de violí i, en particular, pel Concert per a violí núm. 1, en Sol menor, que s’ha guanyat un lloc permanent en el repertori violinístic.
 
Director d’orquestra reputat i compositor prolífic enquadrat en el romanticisme, Bruch va gaudir de l’èxit en vida, gràcies principalment a les nombroses obres per a cor i orquestra que va escriure, que eren les preferides de les societats corals alemanyes del final del segle xix, però que no han perdurat en el repertori simfònic. Potser perquè, malgrat la qualitat i l’eficàcia de la seva escriptura coral, els mancava la profunditat i la singularitat necessàries per sostenir una gran obra. Sí que han arribat fins a nosaltres, en canvi, la Fantasia escocesa per a violí i orquestra, el Kol Nidrei, per a violoncel i orquestra, i, especialment, els tres concerts per a violí.
 
El Concert per a violí núm. 1, en Sol menor, op. 26 va ser compost per Max Bruch entre 1864 i 1866, i va adoptar la forma final el 1868. Es tracta de la peça més coneguda de Bruch i un dels concerts més populars del repertori romàntic alemany, juntament amb els de Brahms i Beethoven. Com que Bruch no era violinista, per compondre’l va demanar ajut al violinista Joseph Joachim, a qui finalment va dedicar la partitura.

FRANZ JOSEPH HAYDN (Rohrau, 1732 – Viena, 1809) va passar la major part de la seva vida a Viena o a la seva àrea d’influència, aleshores sota la dinastia dels Habsburg i capital política, econòmica i cultural de l’Europa catòlica. El 1761 va ser nomenat mestre de capella de la família Esterházy, fet que resultarà decisiu per a la seva carrera, atès que tindrà a la seva disposició una de les millors orquestres d’Europa, per a la qual escriurà la major part de les seves obres orquestrals, operístiques i religioses.
 
Haydn va ser un compositor extremament prolífic. La seva producció total inclou més de cent simfonies, una infinitat de quartets i trios per a corda, sonates per a piano i altres peces de càmera, òperes, misses, oratoris i dos concerts per a violoncel. L’optimisme i l’expressió equilibrada entre l’intel·lecte i l’emoció troben una expressió superba en la música de Haydn i fan d’ell un gran exponent de la Il·lustració i del classicisme musical. També són característics d’ell la noblesa i l’aparent simplicitat del seu llenguatge, uns trets, però, que van resultar poc atractius per al temperament romàntic. Al segle xx, però, es produeix una revaloració de la música del compositor austríac, i els seus extraordinaris dots compositius, el seu enginy i la seva destresa per a l’orquestració tornen a ser apreciats en la mesura justa, consolidant-se com un dels grans referents de la música simfònica.
 
Haydn va escriure la Simfonia núm. 92, en Sol major l’any 1789 com a part d’un encàrrec fet pel comte d’Ogny per als Concerts de la Loge Olympique. Quan va arribar a Anglaterra l’any 1791, Haydn va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat d’Oxford i va dirigir aquesta obra, que era la que havia acabat més recentment, en la cerimònia de concessió. D’aquí ve el sobrenom «Oxford» per a aquesta simfonia, que presenta la forma clàssica en quatre moviments.

 
 

 
El concert vist pel seu director
James Ross: De com es dissenya el programa d’un concert

 

«Dissenyar el programa d’un concert és com dissenyar una petita constel·lació», diu James Ross, que, després d’haver dirigit l’Orquestra Simfònica del Vallès aquest mes de març amb un programa centrat en Chopin, es torna a posar al capdavant de l’Orquestra amb un programa que té, en aquesta ocasió, el romàntic Max Bruch al centre de l’escena, amb el formidable contrapunt d’Edward Elgar i el mestratge i l’equilibri de Franz Joseph Haydn presidint el concert.
 
«Malgrat que Anglaterra ha acabat emergint com a leitmotiv del concert, no vam començar per aquí», reconeix Ross. «El primer que teníem Jordi Cos i jo era el Concert per a violí núm. 1, en Sol menor de Bruch, que és un concert meravellós. I ens preguntàvem: “Què podem construir a partir d’aquí?”. Quan tens una obra com aquesta en un programa és fàcil que tot surti bé, perquè és poderosa... Aleshores vam girar-nos cap a la biografia de Bruch. Un detall hi destacava: Bruch havia estat un gran director d’orquestra i va dirigir, entre d’altres, l’Orquestra Simfònica de Liverpool. D’alguna manera això ens va portar al període en què Haydn es va instal·lar a Anglaterra. Hi havia, encara, una altra connexió personal, i és que jo mateix havia dirigit l’obertura Cockaigne d’Elgar a Londres. I també a Galícia, per cert, on havia copsat com la seva intensitat, la seva cruesa, interpel·laven l’orquestra. Així, doncs, vaig pensar: “Provem-ho aquí, també”. Un cop ja havíem arribat a Elgar i havíem decidit obrir el concert amb ell, amb què el podíem tancar? I per què no amb Pompa i circumstància, concretament amb la marxa núm. 1, del mateix compositor? D’alguna manera, la solemnitat i l’elevació espiritual d’aquesta obra i del seu famosíssim tema central oferien el contrast perfecte a la molt més terrenal, i fins i tot irònica, obertura Cockaigne
 
«També hi concorria un altre motiu, en l’elecció de Haydn: el meu desig de recórrer a la seva veu musical neta i clara en un moment en què començo a treballar amb l’OSV, de la qual seré director titular la temporada vinent.» Haydn va arribar a Anglaterra l’any 1791 per encàrrec de l’empresari musical Johann Peter Salomon. Va ser l’època més feliç de la seva vida. El compositor va rebre un acolliment càlid i entusiasta, a més d’un doctorat honorífic de la Universitat d’Oxford. També va ser un període molt positiu en el terreny musical: les simfonies que va compondre a l’illa constitueixen el cim de la seva producció orquestral, i va conèixer la música de Händel, que exerciria una importància decisiva en l’última etapa de la seva carrera. Però el motiu pel qual Ross ha situat la simfonia «Oxford» al cor del programa és el motiu pel qual Haydn continua bategant al centre del repertori clàssic: és algú a qui sempre cal tornar per recuperar l’equilibri. «Haydn és un músic sa per a qualsevol orquestra, si em permeteu expressar-ho així. És una conversa raonable. Hi ha qui el troba massa clàssic. La seva orquestració, naturalment, no és tan acolorida com la de Mozart, per exemple. Però és algú que, musicalment parlant, construeix unes oracions excel·lents. L’OSV i jo ens estem coneixent. En un moment com aquest, poder treballar amb una música de la puresa de la de Haydn és ideal.»
 
Malgrat que són gairebé contemporanis i que tots dos s’enquadren dins del romanticisme, Elgar i Bruch tenen estils musicals diferents. Podríem considerar Bruch més netament romàntic i inscrit dins del corrent centreeuropeu, mentre que la música d’Elgar se situa a les acaballes del romanticisme, en la transició cap a les noves formes del segle xx, en la línia de compositors com Richard Strauss o Gustav Mahler. «Elgar era un compositor que estimava els trencaclosques. La seva música és plena de paradoxes, de jocs de paraules i de referències amagades», explica Ross. «Fixem-nos, per exemple, en una obra com l’obertura Cockaigne. Cockaigne és el nom d’un país imaginari d’una abundància i un confort extrems, una terra mítica on el mannà raja del cel. Però Cockaigne evoca, també, la paraula cockney, que és el nom de la parla anglesa pròpia de la classe treballadora londinenca. Vet aquí l’humor i la ironia d’Elgar, i una ambivalència que és present en el contingut de l’obra, amb passatges més melòdics i d’altres molt més crus o rigorosos. L’obertura Cockaigne és, en resum, una declaració d’amor a Londres o una llarga passejada a través de la ciutat, en la qual trobem diferents paisatges i emocions... Crec que la música d’Elgar és més gestual, amb moments de gran intensitat i altres de gran dignitat. La música de Bruch té un caràcter més equànime.»
 
Edward Elgar és una figura clau en la història musical de la Gran Bretanya. L’illa havia esdevingut un referent internacional en el període barroc sota els auspicis de Henry Purcell, però la seva influència declina amb la desaparició del compositor de Dido i Enees. S’obre aleshores un buit en la tradició musical britànica que no es tanca fins a l’aparició d’Elgar, que allibera la música britànica de la seva insularitat i la retorna al cabal comú. «En vida d’Elgar era difícil saber si seria ell o algun dels seus contemporanis qui tornaria a posar la música britànica en el context internacional. Perquè hi va haver altres músics contemporanis que també van ser importants, com ara Frederick Delius. Penso que va ser una qüestió que també va tenir a veure amb el moment històric. La Primera Guerra Mundial va ferir l’ànima d’un país que aleshores era un gran imperi, quelcom que es reflecteix, penso, en totes les arts: en la música, però també en la pintura, en la literatura... Potser els britànics es van sentir vulnerables, van descobrir el dubte... I això es tradueix en una nova profunditat expressiva.»
 
I el concert, que començàvem presentant-lo amb el seguit de connexions i evocacions que James Ross i Jordi Cos havien fet, tal com si ens haguessin deixat ficar el nas per la porta del seu estudi, es tanca ara amb una lectura musical. I és que la seva forma final també té a veure, és clar, amb les tonalitats. I així, explica el director nord-americà, «el concert començarà amb l’obertura Cockaigne en Do major, continuarà en Sol menor amb el Concert per a violí de Bruch, per passar, després de la pausa, a la tonalitat de Sol major de la simfonia “Oxford” de Haydn i cloure amb el Re major que presideix la marxa núm. 1 de Pompa i circumstància. Tot plegat dibuixa una ruta sonora que recorre diferents paisatges, però amb una progressió que fa que el públic ens pugui seguir com en una passejada...».
 
Nosaltres el seguirem a ell i a la Simfònica del Vallès el 20 de maig. I el curs vinent, en què inicien una aventura junts. Hi som convidats!... Abans, però, acomiadarem la temporada amb La bella dorment, Isolda i altres mites femenins.


Eva Muñoz, periodista, escriptora i equip de l’OSV


Descarrega aquí l'Impressions entre bastidors en pdf

Comparteix



L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) és una realitat empresarial i artística gestionada des de l'economia social amb vocació de servei a la seva comunitat.

Per això, el nostre projecte té aquesta triple dimensió: artística, social i empresarial.

Coneixe'ns una mica millor
Fundació Banc Sabadell Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Sabadell Fluidra
Gas Natural Fenosa Uriach Grupo Memora Catalunya Música Grup Avant UAB
Amunt