Notícies

Pere i el llop amb Brodas Bros

Brodas Bros
Lluc Fruitós
, narrador
Pedro Alcalde, director
Orquestra Simfònica del Vallès


M. RAVEL: Ma mère l'Oye, suite (tres contes musicats)
S. PROKOFIEV: Marxa en Si bemoll, op, 99
S. PROKOFIEV: Pere i el llop

Obrim la temporada amb un concert apte per a totes les edats dins del SonarKids. Alguns dels contes immortals que generació rere generació els pares expliquen als seus petits perquè abracin el son, manllevaran una vida de música, moviment i paraula. Només ens caldrà reunir el talent de dos dels compositors més celebrats del segle xx, Ravel i Prokófiev, amb la companyia de dansa urbana més enginyosa del panorama hip-hop del moment: Brodas Bros. Per una vegada, el més important d’un conte no serà el que es diu, sinó el que es veu i s’escolta. Perquè no oblidis que moltes mentides seguides converteixen una veritat en una mentida.

 


Breu comentari del programa
Els autors i les obres


El compositor, pianista i director d’orquestra SERGUEI PROKÓFIEV (Sontsovka, 1891 - Moscou, 1953) va conrear una gran varietat de gèneres musicals, que incloïen simfonies, concerts, música per a cinema, òperes i ballets. L’estil musical de Prokófiev, molt particular, es caracteritza per unes composicions disruptives, que sovint es van considerar massa modernes per a l’època en què les va escriure. No obstant això, en l’anàlisi que el mateix compositor va fer del seu propi estil compositiu, destacava que la «línia melòdica i lírica» era la més important, i insistia que l’element humorístic o grotesc, tan característic de la seva música, estava subordinat a la melodia.
 
Una de les seves obres més populars és Pere i el llop, una composició per a narrador, instruments individuals i orquestra. També són molt famoses les col·laboracions que va fer amb l’empresari dels Ballets Russos, Serge Diaghilev, per a qui va escriure Le pas d’acier i The Prodigal Son, i amb el director de cinema Serguei Eisenstein, per al qual va signar les bandes sonores d’Ivan el terrible i Aleksandr Nevski. Així mateix, en la seva producció destaquen la Simfonia Clàssica, el Concert per a piano núm. 3 en Do major, el Concert per a violí núm. 2 en Sol menor, l’òpera Guerra i pau i el ballet Romeu i Julieta.
 
Després d’haver passat gairebé vint anys a Europa i als Estats Units, Prokófiev va tornar a la Unió Soviètica l’any 1936. Les seves harmonies van ser jutjades com a «cacofòniques» pel Politburó i va haver de prometre que crearia obres amb més «lirisme realista». La tendència a la innovació, malgrat tot, va continuar sent perceptible en les seves obres, que, tot i les pressions, mostren una extraordinària integritat.

PERE I EL LLOP és una composició programàtica per a orquestra, instruments individuals i narrador. Està basada en un conte popular rus i es va estrenar a Moscou el 2 de maig de 1936. Des d’aleshores ha introduït un gran nombre de joves oients en la música clàssica, tot ajudant-los a reconèixer els diferents sons que produeixen els instruments de l’orquestra.
                                                                         
MAURICE RAVEL (1875, Ciboure - 1937, París) és un compositor francès que destaca per la perfecció formal i estilística, notòria en obres com el Bolero, la Pavana per a una infanta difunta, la Pavana per a una princesa morta, la Rapsòdia espanyola, el ballet Dafnis i Cloe o l’òpera L’infant i els sortilegis. De fet, Ravel és un dels rars compositors les obres de joventut del qual són gairebé tan madures com les seves obres de plenitud.
Ravel no va ser en cap sentit un músic revolucionari. Es trobava còmode treballant dins de les convencions formals i harmòniques establertes, encara molt fermament arrelades a la tonalitat. Malgrat això, la seva manipulació del llenguatge musical tradicional era tan personal i tan marcada, que gairebé es podria dir que va forjar un llenguatge propi. El seu segell personal és, de fet, tan reconeixible com el de Bach o el de Chopin.
 
La suite MA MÈRE L’OYE (‘La meva mare l’oca’) és una obra de cambra composta per a piano a quatre mans. Ravel la va escriure originalment com un duet de piano per als fills d’Ida i Cipa Godebski, un matrimoni modest però molt aficionat a l’art i a la música que acostumava a celebrar vetllades musicals al seu domicili i  que formava part del cercle d’amics més propers del compositor. De fet, Ravel  els havia dedicat una obra anterior, la Sonatina.
Ma mère l’oye va ser estrenada, finalment, per Jeanne Leleu i Geneviève Durony l’any 1910. El 1911, Ravel va orquestrar l’obra i el 1912 la va convertir en un ballet amb l’addició de nous moviments i interludis: el «Prélude» i la «Danse du rouet et scène».
 

 
 
 
 
Pedro Alcalde: «Volem que la música clàssica torni a significar coses per al públic contemporani»
 
He sentit Pere i el llop bastantes vegades. Una de les darreres, amb el meu fill de nou anys, a casa, tots dos asseguts al sofà de la sala d’estar. Sovint seiem al mateix sofà per veure una pel·lícula junts. Aquest cop, però, la pantalla de la televisió estava apagada. Quiets, atents, mirant endavant en silenci sense que hi hagués res de particular davant nostre, vaig pensar que fèiem una estampa força còmica. Aleshores esclatà la Marxa en Si bemoll, op. 99 i, tot seguit, la veu i els primers acords de Pere i el llop, i la sala s’omplí de música. També d’imatges. I és que, més enllà de la veu de Josep Carreras com a narrador (aquesta era la versió que sentíem), la música de Prokofiev gairebé ens permetia veure el fràgil ocellet, l’entranyable Pere, el llop amenaçador… «És la seva característica principal», diu Pedro Alcalde, el compositor i director que dirigirà l’Orquestra Simfònica del Vallès en aquesta ocasió. «Associa cada instrument amb un animal o un personatge, de manera que el nen els identifiqui amb claredat i els reconegui el següent cop que els senti en una orquestra.»
 
Els clàssics ho són perquè són atemporals, transcendeixen el moment en el qual van ser concebuts. Pere i el llop és un clàssic també des d’una altra perspectiva: transcendeix el públic al qual va ser destinat en primer lloc. No és només una obra infantil, sinó una obra que interpel·la qualsevol oient. En tot cas, la proposta que ens presentaran Pedro Alcalde i els Brodas Bros té una característica especial que pretén fer l’obra present, contemporània. «Pere i el llop té una manera tradicional de presentar-se», explica Pedro Alcalde. «És una obra concebuda per a orquestra i narrador. Per això, el més habitual és escoltar una partitura que es va aturant per donar pas a la veu del narrador. És, en el sentit original del terme, un “melo-drama”, és a dir, una obra que inclou música i narració. Prokofiev, per cert, no era el primer a fer-ho. Beethoven, per exemple, ja havia compost música per a teatre. Quina és la nostra proposta?, en què es diferencia? Quan tens un grup de ballarins i intèrprets que duen a terme l’acció que es narra, sovint ja no necessites descriure l’acció, perquè l’estàs veient, amb la qual cosa disminueix la presència de la veu narrativa a favor de la música i del ball.»

La proposta, d’alguna manera, s’acostaria més al musical. «Musicalment és un guany», afegeix Alcalde, «en el sentit que tradicionalment la partitura queda una mica amagada sota la veu, i aquí guanya presència, sense perdre narrativitat, perquè tenim l’expressivitat de l’acció i del ball.» Ho corrobora Lluc Fruitós, la persona que està al capdavant dels Brodas Bros, que serà el narrador i un dels ballarins: «Malgrat que la dansa sempre té un punt d’abstracció (no és un art narratiu en si mateixa, com tampoc no ho és la música), aquí s’inscriu en un context narratiu molt concret, subjecta a una dramatúrgia precisa, amb la qual cosa tot resulta molt clar». A banda que una part de la narració, efectivament, persisteix. De fet, Fruitós ha concebut una posada en escena que inclou un narrador, ell mateix, que presentarà diversos contes a l’auditori, un dels quals és precisament Pere i el llop. L’obra quedarà, doncs, perfectament contextualitzada.
 
Els Brodas Bros, d’altra banda, no són una companyia de dansa clàssica, ni tan sols contemporània. Són una companyia de dansa i cultura urbana que es mou entre el popping, el locking, el breakdance i el hip-hop. Aquesta serà, doncs, la segona particularitat de la proposta que ens presenta l’Orquestra Simfònica del Vallès. No és el primer cop que els Brodas Bros s’acosten a la música clàssica, m’explica Fruitós, però sí que és el primer cop que actuen en directe amb una orquestra simfònica. I estan molt excitats, «encantats» amb el repte.
 
Es parla molt de com es pot treure la música clàssica dels «santuaris» en els quals sovint està «custodiada» i que, ironitza Alcalde, tenen una sospitosa similitud amb la sala de les mòmies del Museu Egipci; de com fer-la present sense banalitzar-la. «Per a això, no necessites música clàssica, ja en tens d’altres!» Alcalde esmenta Glenn Gould i la seva interpretació de les Variacions Goldberg de Bach com a referent. A Gould, el músic que probablement ha retut el tribut més gran a Bach en tota la història, «no li interessava en absolut el que Bach hagués pogut pensar de la seva interpretació», explica Alcalde. «El que ell pretenia és que la seva interpretació tingués sentit per a ell mateix.» I això és el que pretenen Alcalde i els Brodas Bros: que Pere i el llop sigui significatiu per al públic que l’anirà a escoltar i veure el dia 17 de setembre: els nens i els seus pares, mares i avis. Si, a més, aconsegueixen aquesta mena de comunió intergeneracional, Lluc Fruitós em confessa que se sentirà molt feliç: «Haurà estat tot un èxit!».

 


Un apunt: Prokófiev i la música incidental
 
La partitura de Pere i el llop està molt a prop d’una altra peça molt emblemàtica de Prokófiev, Romeu i Julieta. Ho està en el temps (van ser compostes gairebé de manera simultània) i ho està musicalment. Prokófiev havia rebut pressions de Stalin perquè abandonés el seu experimentalisme, que es considerava poc revolucionari políticament parlant. Malgrat tot, la música de Prokófiev s’allunya dels camins que eren habituals aleshores en la música incidental, que seguia, com avui, la tradició wagneriana i de la música del segle xix. «Prokófiev transforma la manera de representar les situacions», explica Alcalde. «D’alguna manera, es pot veure com més fred. En realitat, la diferència rau en la quantitat d’informació musical, i la de Prokófiev és una partitura amb molta informació que requereix una escolta atenta.» El cinema però, no ha anat majoritàriament per aquí.

 

Eva Muñoz, escriptora i periodista


Descarrega aquí l'Impressions entre bastidors en pdf

Comparteix



L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) és una realitat empresarial i artística gestionada des de l'economia social amb vocació de servei a la seva comunitat.

Per això, el nostre projecte té aquesta triple dimensió: artística, social i empresarial.

Coneixe'ns una mica millor
Fundació Banc Sabadell Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Sabadell Fluidra
Gas Natural Fenosa Uriach Grupo Memora Catalunya Música Grup Avant UAB
Amunt