Notícies

Paquito D'Rivera + Un americà a París

Paquito D'Rivera, clarinet
Pepe Rivero, piano
Vicent Alberola, director
Orquestra Simfònica del Vallès


George GERSWHIN: Obertura cubana
Paquito D'RIVERA:  Cape Cod Concert *
George GERSWHIN: Un americà a París
Arturo MÁRQUEZ:  Conga del fuego

Concert inclòs dins la programació del
VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA



* Aquest concert només s'interpreta al Palau de la Música Catalana. Al Teatre La Faràndula de Sabadell s'interpretarà El Concert per a clarinet d'Artie Shaw. 


Si a la síncope del jazz amb denominació d’origen Gershwin li sumes els ritmes calents del mar Carib, obtens com a resultat un concert explosiu en què et costarà molt mantenir els peus i les mans tranquils. El clarinetista cubà Paquito d’Rivera, fill adoptiu dey Dizzi Gillispie, encarnarà aquesta suma interpretant per primer cop  a Barcelona el seu  Cape Cod Concerto. Per recordar que la música simfònica també es pot fer ballar.


Data i lloc dels concerts
Di
ssabte, 21 de novembre de 2015, a les 19.00 hores, al Palau de la Música Catalana 
Diumenge, 22 de novembre de 2015, a les 18.00 hores, al Teatre La Faràndula de Sabadell





Breu comentari del programa
Els autors i les obres



GEORGE GERSHWIN (Brooklyn, 1898 - Hollywood, 1937) és un dels compositors americans més destacats i populars de tots els temps. Va escriure sobretot per als musicals de Broadway, però són igualment importants les seves composicions per a piano i orquestra, en què va fusionar les tècniques i les formes de la música clàssica amb els matisos estilístics i les tècniques del jazz i de la música popular.

Fill d’immigrants jueus, va desenvolupar un interès precoç per la música gràcies a les composicions clàssiques i populars que sentia a l’escola i als salons recreatius. Va començar a estudiar piano quan tenia onze anys, amb el cèlebre professor Charles Hambitzer, que es va quedar tan impressionat amb el potencial de Gershwin, que va rebutjar cobrar-li les lliçons. Amb menys de vint anys, ja era conegut com un dels pianistes amb més talent de l’àrea de Nova York i tocava per als assajos dels musicals de Broadway, cosa que li va permetre conèixer les cançons d’Irving Berlin i Jerome Kern, dues influències declarades, i ampliar el seu coneixement de la música popular i del jazz.

Extraordinàriament prolífic i amb una immensa facilitat creativa, en la seva producció destaquen els concerts Rhapsody in Blue i Un americà a París, l’Obertura cubana i el musical Porgy and Bess. Moltes de les cançons que va compondre han esdevingut estàndards, com ara «Oh, Lady Be Good», «Embraceable You» o «I Got Rhythm». Va morir l’11 de juliol de 1937 a conseqüència d’un tumor cerebral. Cèlebre i estimat, la seva mort prematura va deixar corpresa la nació sencera.

UN AMERICÀ A PARÍS (1928) va ser inspirada pels viatges del compositor a París durant els anys vint. La intenció que tenia amb aquesta obra era «mostrar les impressions d’un visitant americà a París mentre camina per la ciutat, escolta els sorolls del carrer i absorbeix l’atmosfera francesa». Per a aquest propòsit, Gershwin va incorporar alguns elements tan reals com les botzines dels taxis francesos. Aquesta peça és potser la que representa millor l’ús tant de les formes clàssiques com del jazz. L’estructura harmònica arrela en les tradicions del blues i als solistes se’ls demana sovint pessigar, fer lliscar i enronquir determinades notes i passatges, a l’estil dels músics de jazz dels anys vint. Les melodies que es repeteixen i embelleixen l’obra, però, no estan subjectes a cap alteració, a diferència del que seria propi del jazz. Amb la seva varietat rítmica i l’estructura lliure, Un americà a París sembla més una composició de ball que no simfònica, i, de fet, l’obra va adquirir fama mundial quan va ser utilitzada per Gene Kelly al ballet final del film batejat amb el mateix nom, esdevingut tot un clàssic del cinema musical.  


PAQUITO D’RIVERA (l’Havana, 1948) és un clarinetista i saxofonista cubà. Figura imprescindible del jazz llatí, fill natural de Dizzy Gillespie, el caracteritzen la seva genuïna combinació de rauxa i virtuosisme i la vocació d’inscriure el jazz en el gran corrent de la música clàssica.

Ell mateix explica així els seus orígens musicals: «Mi padre fue un saxofonista retirado del ejército, quien importó de Francia la escuela clásica del Conservatorio de París. Estudiaba su instrumento 26 horas diarias, y contaba que yo me sentaba a su lado en una sillita con un saxofoncito de plástico, a imitarlo». El seu pare va ser el seu primer mestre i, amb només cinc anys, Paquito va debutar amb un quintet de saxos al seu barri de Marianao, a l’Havana. A l’edat de dotze anys entra al conservatori de l’Havana a estudiar clarinet, composició i harmonia, i amb divuit anys debuta amb l’Orquestra Simfònica Nacional de Cuba com a solista i funda, amb el pianista Chucho Valdés, l’Orquestra Cubana de Música Moderna. Amb Chucho també funda el grup Irakere, que, amb la seva fusió de jazz, rock, música tradicional cubana i música clàssica, es convertirà en un dels referents de la fusió afrocubana.
Anticastrista declarat, D’Rivera s’exilia l’any 1981 als Estats Units, on rep el suport de figures com Dizzy Gillespie o Mario Bauzá, i aviat es guanya el respecte de la comunitat de músics de jazz. A més de la seva faceta com a intèrpret, D’Rivera és un notable compositor de jazz i música clàssica.

CAPE COD CONCERT. «En el año 2009, el Cape Cod Music Festival me comisionó escribir una pieza para celebrar su treinta aniversario. Así nacieron los cuatro movimientos de Cape Cod Files, que más tarde orquesté a petición de la empresa Vandoren y se convirtió en el Cape Cod Concert, estrenados ambos por el clarinetista Jon Manasse y el pianista Jon Nakamatsu. El estreno de 2009 coincidía con el centenario de Benny Goodman, así que el primer movimiento se titula «Benny@100», el segundo es la milonga «Bandoneón», el tercero «Lecuonerías», básicamente improvisaciones clarinetísticas sobre algunos temas de Ernesto Lecuona, y el cuarto «Chiquita Blues», una combinación de música cubana con armonía de blues, inspirada en una graciosa biografía novelada del escritor cubano Antonio Orlando Rodríguez, que narra los éxitos de la casquivana liliputiense matancera Chiquita Facenda en el mundo del espectáculo del Nueva York de principios del siglo XX. Hacer el estreno europeo de la pieza en uno de mis teatros favoritos, el Palau de la Música Catalana, en compañía de Pepe Rivero (compatriota de Chiquita), bajo la batuta de un director que también es clarinetista, Vicent Alberola, y con la Orquestra Simfònica del Vallès es lo mejor que me podría haber sucedido. Tampoco puedo dejar de reconocer que la feliz idea de echar a andar todo esto fue de mi ya viejo amigo Joan Anton Cararach, director artístico del festival de jazz de Barcelona, y de sus cómplices vallesanos». Paquito D’Rivera, juny de 2015, per a The Project.



 

Un cubà a Barcelona

Novembre de 2015

Paquito D’Rivera es deu estar fregant les mans per entrar en calor…, tot i que ja hauria d’estar curat del fred, ell, que viu a Nova Jersey. Quan l’estiu passat el vaig conèixer a Barcelona, em deia: «A mí me encanta la ciudad ésta, ¡sobre todo en verano! ¡A mí no me gusta el invierno en ningún sitio!».

Juliol de 2015

La cita és a Can Cisa, al carrer Princesa de Barcelona, en un món ben diferent del d’ara, en un d’aquells dies de juliol en què es va viure (es va sobreviure!) l’onada de calor més gran des que es registren les temperatures (segons el que deien reiteradament els informatius). Deu persones al voltant d’una taula, entre ells, músics de la Simfònica del Vallès, el seu director, Rubén Gimeno, i el seu president, Jordi Cos, a més del director del Festival Internacional de Jazz de Barcelona, Joan Anton Cararach. Un sant dinar i un tast de vins i anècdotes i moltes rialles... Paquito D’Rivera és bon conversador.

Va començar molt jove a la música. Paquito no és de l’Havana, pròpiament..., és de Tropicana! «Yo me crié en el cabaret Tropicana porque mi padre, además de ser un saxofonista clásico, vendía instrumentos, y muchos de sus clientes estaban en el Tropicana. Aquellos instrumentos se vendían a plazos. Él tenía una libretica en la que llevaba las cuentas y los músicos le iban pagando poco a poco... Yo me crié allí. Y allí vi a grandes artistas y a grandes músicos. ¡Yo me siento en Tropicana como en mi propia casa!». Eren els anys cinquanta i el Tropicana estava aleshores a l’avantguarda musical i també arquitectònica. Allà hi tocaven totes les big bands, quan encara hi havia big bands, abans que el jazz seguís per altres camins als anys seixanta, i allà hi va conèixer molts dels grans músics: Bebo Valdés, Machito, Mario Bauzá, Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Chico O’Farrill, Sarah Vaughan, Louis Armstrong, Ella Fitzgerald...

Començar a fusionar el jazz i la música clàssica va ser natural per a ell. «Para mí sólo hay un tipo de música: la música. No hay fronteras.» Però el jazz és llibertat, improvisació, conversa..., i la música clàssica és partitura... Com casen? «A mí me fascinan las melodías y las armonías de compositores clásicos europeos como Mozart, Chopin, tantos otros... Entonces, no es fácil, pero para mí es natural hacerlo.» No tothom pot dir el que diu Paquito amb la sinceritat i el coneixement amb què ell ho diu i, de nou, potser la llavor de la seva fusió la trobem al Tropicana… Aleshores hi havia un flux de talent entre Nova York i l’Havana que circulava amb la naturalitat d’un corrent de vent. Els músics cubans viatjaven al nord a la recerca de feina i dels sons originals del swing i del bebop. El fraseig i la improvisació del jazz van transformar la música cubana, però, al seu torn, els músics cubans llatinitzaven el jazz a ritme de rumba i son. El Tropicana va esdevenir l’escenari de llegendàries jam sessions (Sundays descargas, en deien), però també d’òperes i cabarets. Així que, sí, és possible que el que per a nosaltres són gèneres diversos, en l’ambient en què Paquito va adquirir el seu primer, i més espontani, aprenentatge musical —sense oblidar aquí el classicisme del seu pare—, tot formés part d’un mateix univers: la música.

Des dels seus inicis com a intèrpret i com a compositor, Paquito D’Rivera ha alternat el jazz amb la música clàssica. Quan Àustria va commemorar el segon centenari de la mort de Mozart, ell va ser un dels músics convidats, entre grans clarinetistes clàssics de tot el món, a interpretar els concerts per a clarinet del compositor austríac. Sembla que els grans intèrprets clàssics l’admiren perquè és un músic molt sòlid, però té aquell a més a més… En diem jazz, d’això? I així també va escriure el Cape Cod Concert, una de les peces que interpretarà a Barcelona, amb motiu de la trentena edició del Festival de Música de Cambra de Cape Cod. «Es una pieza para clarinete, piano y orquesta que escribí para dos grandes músicos americanos: Jon Manasse, clarinetista, y Jon Nakamatsu, pianista). Cape Cod es un sitio muy lindo. Una ciudad costera, en Nueva York, donde tienen un festival de música de cámara muy antiguo...»

I com els bons, com els joves de cor i d’esperit, m’explica que encara té projectes i coses pendents. Fa temps que treballa en un projecte de teatre musical que duu per títol Cecilio Valdés, rey de La Habana. «El musical siempre ha estado entre mis géneros favoritos. Yo crecí en un ambiente de cabaret, de teatro musical y de ópera.» I em diu també que li encantaria fer un disc amb Chick Corea, un compositor que admira. Tornem al concert de Sabadell i Barcelona: «... Recibí la noticia de que estará Alberola, que también es clarinetista, y me dicen que es muy bueno... Y tocaremos en ese sitio maravilloso que es el Palau de la Música... ¡Lo pasaremos bien!», exclama amb aquesta inconfusible cantarella cubana contra la qual encara no han pogut fer res tots els hiverns de Nova Jersey.


Eva Muñoz, escriptora i periodista



Descarrega aquí l'Impressions entre bastidors en pdf

Comparteix



L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) és una realitat empresarial i artística gestionada des de l'economia social amb vocació de servei a la seva comunitat.

Per això, el nostre projecte té aquesta triple dimensió: artística, social i empresarial.

Coneixe'ns una mica millor
Fundació Banc Sabadell Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Sabadell Fluidra
Gas Natural Fenosa Uriach Grupo Memora Catalunya Música Grup Avant UAB
Amunt