Notícies

Missa de Glòria de Puccini

Vicenç Esteve, tenor
Manel Esteve, baríton
Cor de Cambra Enric Granados de Lleida (Xavier Puig, director)
Cor Ciutat de Tarragona (Pep Prats, director)
Cor Lieder Càmera (Elisenda Carrasco, directora)
Coral Nova Ègara (Raimon Romaní, director)
Xavier Puig director
Orquestra Simfònica del Vallès
 
Giacomo PUCCINI (1858-1924)                 
Preludi simfònic · Missa de Glòria · Tre sbirri, una carrozza-Te Deum (Tosca)

 
 

Data i lloc dels concerts
Diumenge, 2 d'abril de 2017, a les 19 h · Auditori Enric Granados de Lleida (Lleida)
Divendres, 7 d'abril de 2017, a les 21 h · Centre Cultural Terrassa (Terrassa)
Dissabte, 8 d'abril de 2017, a les 19 h · Palau de la Música Catalana (Barcelona)
Dilluns, 10 d'abril de 2017, a les 21.30 h · Catedral (Tarragona)



BREU COMENTARI DELS AUTORS I LES OBRES

GIACOMO PUCCINI (Lucca, 1958 – Brussel·les, 1924), el més gran compositor líric del segle XX i màxim exponent del realisme operístic, va arribar a la música com a part d’una herència familiar. Els Puccini havien estat els organistes i mestres de capella de la catedral de Sant Martino, a Lucca, durant dos-cents anys. Per això, malgrat va quedar orfe de pare a l’edat de cinc anys, se li van procurar estudis musicals per poder ocupar aquesta posició en arribar a l’edat adulta. I el jove va revelar vocació i talent, tot i que més decantat cap a la lírica que cap a la música religiosa.
 
Puccini és autor de motets, una Messa a quattro voci, avui coneguda com a Missa de Glòria, i algunes de les òperes més conegudes del repertori internacional: Manon Lescaut, La Bohème, Tosca, Madama Butterfly o Turandot. El seu estil es caracteritza per un marcat refinament musical, grans orquestracions i un elevat sentit del drama. La música sempre emergeix de les paraules, indissolublement lligada al significat de les imatges que evoca.
 
La concepció de Puccini de la melodia està arrelada en la tradició noucentista de l’òpera italiana, però el seu estil harmònic i orquestral indica que era conscient dels desenvolupaments contemporanis, i en particular del treball dels impressionistes i de Stravinsky. Malgrat va donar a l’orquestra un rol més actiu, va sostenir l’estil tradicional de l’òpera italiana, en el qual els cantants carreguen amb el pes de la música.
 
L’any 1878, Giacomo Puccini, que havia heretat del seu pare el càrrec d`organista i mestre de capella a la catedral de San Martino, va composar en honor de San Paolino, patró local, un motet i un credo que van resultar el seu primer èxit públic. Dos anys més tard, incorpora aquests fragments a una Messa a quatro vocci amb orquestra també celebratòria del patró de la localitat: la que avui coneixem com a Missa de Glòria. En ella està, segons la crítica, la llavor de l’obra operística de Puccini: el seu estil dramàtic i la seva riquesa orquestral. La instrumentació, original i rica, es manifesta ja en la seva plenitud, i una expressivitat melòdica, ben acordada al sentit del text litúrgic, que anuncien al músic verista. La Missa de Glòria, tan dramàtica i plena de lirisme alhora, tan pucciniana i madura, no ha aconseguit però entrar veritablement en el cànon. Potser, la competència del treball operístic del compositor, el més notable del canvi de segle, es massa gran. 

 
 
UNA MISSA VESTIDA D'ÒPERA  
El concert vist pel seu director

 
“Puccini neix en una família dedicada a la música sacra. El seu pare i el seu avi havien estat mestres de capella de la catedral de Sant Martí, a Lucca. I Puccini, que arribat el moment esdevé mestre de capella de la catedral de Sant Martí, escriu una missa vestida de música d’òpera. Diuen que havia quedat captivat per l’Aida de Verdi i havia decidit que es volia dedicar a l’òpera. Crec que la missa fa evident que Puccini tenia el desig de fer una música nova, d’incorporar el drama a la partitura...” Ho explica el jove director d’orquestra i actual director del Cor de Cambra de l'Auditori Enric Granados de Lleida Xavier Puig (Cervera, 1973), que en aquesta ocasió estarà al capdavant de l’OSV dirigint la Missa de Glòria de Puccini.
 
Aquella missa va ser un èxit popular i de crítica però, decidit a dedicar-se a l’òpera, en acabar els estudis al Conservatori de Milà, Puccini es presenta a un concurs amb l’òpera d’un sol acte Le Villi. L’obra el posarà en contacte amb Giulio Ricordi, editor musical i amic des d’aleshores, el qual li encarregarà una altra òpera per l’Escala, Edgar. Però ni Le Villi ni Edgar obtenen el favor del públic i Puccini decideix reinstrumentar la missa. L’èxit arribarà finalment amb Manon Lescaut, i Puccini es dedicarà plenament a la lírica abandonant la música religiosa.
 
En la Messa a quattro voci però, ja hi ha la llavor de l’obra posterior de Puccini: l’estil dramàtic, la riquesa instrumental. “L’exuberància orquestral del segle XIX és palesa en aquesta partitura. Front la música sacra que és, tradicionalment, austera, Puccini fa servir tots els recursos de l’orquestra”, explica Puig. És també una composició molt “plàstica”. I es que, “no tot es canta des del mateix lloc, i per això sembla que la música provingui de diferents punts de l’escenari. Un recurs que és molt propi de l’òpera però no de la missa”. L’escriptura coral, d’altra banda, “és molt belcantista”, prossegueix Puig. “Només hi ha dos solistes, el que vol dir que el cor és l’autèntic protagonista”. És, definitivament, “una escriptura molt vocal, molt operística”, conclou.
 
De fet, Puccini va fer servir alguns passatges de la missa en algunes de les seves òperes. L’Agnus Dei, per exemple, es transforma en un madrigal a Manon, mentre retrobem el kirie en un passatge d’Edgar. Unes cites profanes que reiterarien l’estil poc religiós de la missa de Puccini. Tret, d’altra banda, característic de la música eclesiàstica italiana. “Ho veiem, per exemple, al Stabat Mater de Rossini”, comenta el director lleidatà. Però sí hi ha petits motets a Puccini, anteriors a la missa, “que estarien més en la tradició de Palestrina”.
 
La melodia ben acordada al sentit de la litúrgia anunciaria també al músic verista que ha sancionat la posteritat. “Sovint s’acusa Puccini de retrògrad perquè ell continuava fent música tonal en un moment en que els seus contemporanis, Stravinski, Bartók, els impressionistes, experimentaven amb l’atonalitat, però Puccini era un  visionari. La seva música sembla música de cine o de musical i en aquest sentit, està molt vinculada a la imatge, a la realitat, no és gens abstracta o intel·lectual...”

Malgrat l’èxit de la Messa, després de l’estrena al 1880, la partitura va romandre guardada fins que al 1951 el religiós nord-americà Dante de Fiorentino la va descobrir i es va tornar a interpretar sota el nom de Missa de Glòria. Tot i així no ha acabat de consolidar-se dins del cànon. Probablement, l’indiscutible èxit de les òperes de Puccini ha estat el seu més notable rival.
 
La magnitud de la Missa impedeix que un sol cor pugui interpretar-la, el que convida a comptar amb diverses corals. En aquest cas, el Cor de Cambra de l'Auditori Enric Granados de Lleida, el Cor Lieder Camera, de Sabadell, i el Cor Ciutat de Tarragona. “Es la manera de portar el repertori a diferents poblacions i que les corals puguin participar en una obra que és massa gran per a una sola formació”, explica Puig. “També seria una pena que d’una obra com aquesta, amb els assajos que requereix, se’n facin només dos concerts. D’aquesta manera hi haurà quatre funcions”. Les corals fan així una doble tasca: “participen musicalment, és clar, i asseguren la representació de l’obra a la seva població.”
 
A Catalunya, explica Puig, “hi ha una rica tradició coral i les corals amateur tenen un nivell envejable”. En l’àmbit professional, en canvi, el panorama és ben diferent i hi ha una manca de recolzament institucional: “hi ha molt poques formacions corals professionals. No hi ha un cor nacional. Únicament existeix el cor del Liceu, que sobre tot treballa per la casa, i el cor de cambra del Palau. La manca d’alternatives al territori empeny els solistes a marxar fora”. Del circuit operístic internacional procedeixen els dos cantants que interpretaran les veus solistes: Vicenç Esteve (tenor) i Manel Esteve (baríton). “Curiosament són germans, fills del famós baríton Vicenç Esteve. Són dos excel·lents solistes d’òpera. Necessitàvem una veu de baríton i una de tenor i els hi vam proposar. Els hi fa molta il·lusió cantar junts i a mi em sembla interessant comptar amb uns solistes que procedeixen del món de l’òpera i no pròpiament de la música religiosa”.   
 
Si alguna crítica faria Puig a aquesta missa, diu, “és que té un final estrany, poc conclusiu”. I la missa, que ara s’interpreta fora del context litúrgic, en una sala de concerts, requereix doncs un final convincent. “Vam creure que necessitàvem un altre final pel concert, alguna cosa que deixés bon gust de boca, i vam pensar en aquesta ària de Tosca, que precisament té lloc en una església...” I així es tanca el cercle, amb “una ària operística que connecta amb el Puccini mestre de capella que va escriure la Missa de Glòria i acaba amb un gran tedeum en un final apoteòsic, en el que fins i tot sonen trets de canó!” que, no sabem, si permetran a l’orquestra reproduir a l’escenari.


Eva Muñoz, periodista i col·laboradora habitual de l’OSV


Descarrega aquí l'Impressions entre bastidors en pdf 

Comparteix



L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) és una realitat empresarial i artística gestionada des de l'economia social amb vocació de servei a la seva comunitat.

Per això, el nostre projecte té aquesta triple dimensió: artística, social i empresarial.

Coneixe'ns una mica millor
Fundació Banc Sabadell Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Sabadell Fluidra
Gas Natural Fenosa Uriach Grupo Memora Catalunya Música Grup Avant UAB
Amunt