Notícies

Michael Feinstein canta Sinatra

Michael Feinstein canta Sinatra

Michael Feinstein
, piano i veu *
Lluís Vidal Trio
Vicent Alberola, director

Orquestra Simfònica del Vallès

Aaron Copland (1900-1990)
Rodeo: four dance episodes (Buckaroo holiday · Corral nocturne · Hoe-down · Saturday night waltz)
 
Leonard Bernstein (1918-1990)
On the town: three dance episodes (I. The great lover displays himself · II. Lonely town: pas de deux · III. Times Square: 1944)
 
* Cançons de Frank Sinatra amb obres de Cole Albert Porter, Paul Anka, Frank Henry Loesser, Avo Uvezian, entre d'altres.
1. Luck be a lady / All I need is the girl · 2. Strangers in the night · 3. Night and day · 4. My way 
5. Brazil · 6. Solo - All my tomorrows / All the way · 7. Sinatra Medley. March 2015 (Symphony) 
8. For once in my life
 

Concert en col·laboració amb: 
 
 
 
* Al Teatre La Faràndula de Sabadell no s'interpreten les cançons de Frank Sinatra. El programa és: The cowboys, obertura de J. Williams, Concert per a clarinet d'Aaron Copland, On the town de L. Bernstein i Rodeo d'Aaron Copland.
 
 

Breu comentari del programa: els autors i les obres
 
Ella Fitzgerald, Bing Crosby o Frank Sinatra van popularitzar les cançons que compositors i lletristes com Irving Berlin, George Gershwin, Richard Rodgers o Cole Porter havien escrit, majoritàriament per a l’escena de Broadway i Hollywood. És el que a Amèrica es coneix com el Great American Songbook (Gran Cançoner Americà), els estàndards, i que té en MICHAEL FEINSTEIN un dels intèrprets contemporanis més brillants.
 
Nascut a Columbus, Ohio, l’any 1956, Feinstein és un cantant i pianista d’una qualitat vocal i musical excepcional. Ha actuat en els espais i els escenaris més emblemàtics d’Amèrica i d’arreu del món, de la Casa Blanca al Palau de Buckingham, passant pel Carnegie Hall, el Lincoln Center o l’Opera House de Sydney, tot sol o acompanyat de grans orquestres o big bands, i ha esdevingut un dels artistes més populars i respectats dels Estats Units. A la carrera com a intèrpret i com a compositor de les seves pròpies cançons, que li ha reportat cinc nominacions als Grammy i altres guardons, hi suma una tasca important com a educador i en la difusió i la conservació de la cançó popular nord-americana.
 
Veritable erudit d’aquest patrimoni sonor, no és gens estrany que un dels objectes d’estudi i font d’inspiració de Michael Feinstein hagi estat Frank Sinatra, una de les figures més importants de la música popular del segle xx, a qui ret tribut en l’àlbum The Sinatra Project.
 
Compositor, director d’orquestra i mestre i mentor per a unes quantes generacions de músics, LEONARD BERNSTEIN (Lawrence, 1918 - Nova York, 1990) és una de les poques figures del segle xx que van contribuir a canviar la fisonomia de la música. Com a compositor, Bernstein va deixar un important llegat que inclou tres simfonies; una partitura per a cinema, On the Waterfront (La llei del silenci), i un important cos d’obres per a l’escena, incloent-hi un dels pilars del teatre musical nord-americà, West Side Story. Primer director orquestral nascut als Estats Units que va adquirir estatus d’estrella, Bernstein causava una profunda impressió en les audiències: les seves maneres al pòdium eren dinàmiques i vistoses, fins i tot extravagants...; els seus defensors, però, superaven àmpliament els seus detractors. Al capdavant de la Filharmònica de Nova York durant més d’una dècada, Bernstein va ser especialment conegut com a intèrpret de Mahler i Copland, i la seva contribució va ser determinant per al reconeixement internacional de tots dos compositors.
 
El juny de 1944, un grapat de talentosos joves de vint-i-cinc anys va estrenar a Broadway un musical que va esdevenir un èxit. Els joves eren el coreògraf Jerome Robbins, el director d’escena Oliver Smith i el compositor Leonard Bernstein. El musical, On the Town. L’obra explicava la història de tres mariners durant la Segona Guerra Mundial i les seves aventures amoroses durant un permís de 24 hores a la ciutat de Nova York. La Metro-Goldwyn-Mayer en va adquirir els drets aquell mateix any i en va fer una versió cinematogràfica que es va estrenar el 1949, protagonitzada per Gene Kelly i Frank Sinatra.
 
Parlar d’AARON COPLAND és parlar de música americana. I és que el principal assoliment d’aquest compositor i pianista nascut a Brooklyn l’any 1900 va ser alliberar-se del patronatge europeu i crear música per a concert genuïnament americana. A més d’escriure les partitures d’obres tan estimades pel públic com Fanfare for the Common Man, Rodeo i Appalachian Spring, Copland va dirigir i organitzar concerts, va escriure llibres de música i va servir d’ambaixador de la cultura americana arreu del món. El compositor es va interessar per incorporar estils populars a la música culta durant els seus anys d’estada a París (1921-1924) com a estudiant de Nadia Boulanger. Un cop va haver tornat als Estats Units, va organitzar les famoses Sessions Copland, amb l’objectiu d’avançar en la causa de la nova música. Quan Amèrica entrava en la Gran Depressió i, més tard, en la Gran Guerra, el compositor va començar a parlar de les inquietuds de l’home corrent en aquells moments d’agitació a través d’obres com Billy the Kid, Lincoln Portrait o Appalachian Spring, que van ser aclamades pel públic i la crítica.
 
Copland va escriure Rodeo el 1942 per a la ballarina i coreògrafa nord-americana Agnes de Mille i l’obra, al voltant dels amors entre una jove i un jove vaquers, va esdevenir un gran èxit. Tant el ballet com el concert que el compositor va escriure a partir de l’obra original estan dividits en quatre escenes i incorporen diverses cançons i danses folk tradicionals. Escrita en el període més popular de Copland, a Rodeo es poden distingir l’exuberància característica del compositor, el seu distintiu llenguatge harmònic, el sentit del color orquestral i la seva singular expressivitat.

 
Una conversa amb Joan Anton Cararach
director artístic del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona

El bar del Conservatori del Liceu és lleig com el bar d’un hospital. La diferència, i és tota una diferència, és que en aquest hi ha una tarima amb un piano de cua a on els alumnes de jazz del conservatori fan les seves jams. Són les 19.30 h. Espero Joan Anton Cararach, director artístic del Festival de Jazz de Barcelona i artífex, juntament amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, del concert que el 19 de novembre portarà Michael Feinstein al Palau de la Música de Barcelona. Arranquem la nostra conversa parlant d’un dels tresors de la cultura nord-americana del segle xx, del qual no es parla gaire com a tal però que —m’arrisco a dir, d’una manera o d’una altra— segur que forma part de la memòria sensible de la majoria dels lectors que s’acostin a aquesta entrevista.
 
 
Què és el Gran Cançoner Americà o el Great American Songbook?
El Great American Songbook és el conjunt de totes les cançons que en el segle xx, però, sobretot, en les dècades dels anys vint i trenta, un grapat de compositors i lletristes de gran talent, com Irving Berlin, George Gershwin, Cole Porter, Jerome Kern o Hoagy Carmichael van escriure, sovint per a l’escena teatral, i que van anar confegint un gran corpus creatiu que ha anat passant per successius intèrprets i que ha arribat fins a nosaltres. Són el que en el món del jazz es coneix com a estàndards, que cada músic i cada cantant ha fet seus, amb la seva singular interpretació.
 
I Michael Feinstein n’és, potser, el vocalista contemporani més brillant?
El Great American Songbook va tenir intèrprets llegendaris al llarg de tot el segle xx: Bing Crosby, Ella Fitzgerald, Liza Minnelli... i, naturalment, Frank Sinatra. Feinstein és un dels grans, el més gran actualment, a més de ser l’hereu de Gershwin.
 
L’hereu?
És el dipositari del seu llegat. El va rebre de mans d’Ira Gershwin, germà de George i lletrista de les seves cançons, per a qui Michael va treballar durant sis anys catalogant l’arxiu musical dels germans.
 
No és estrany, doncs, que un dels artistes a qui Feinstein ret tribut sigui Frank Sinatra…
No. Més enllà dels estàndards, dels crooners i del jazz, Sinatra és un model com a cantant, un dels models. Sense ànim de ser provocador, et diria que és com parlar del llegat de la Callas. Ningú no el qüestiona.
 
El concert de Barcelona parteix d’un projecte original...
Sí, és un projecte completament original a partir de les partitures dels temes que va cantar Sinatra, que han estat especialment arranjades per a trio de jazz, veu i orquestra. No és el primer cop que el concert es posa en escena, però sí que és el primer cop que el concert se sentirà a Europa i és el debut de Feinstein a Espanya. A més és un concert que aportarà sorpreses, perquè en la selecció de temes, n’hi ha alguns de molt evidents, com New York, New York o Strangers in the Night, i altres que no ho són tant. Per exemple, la versió de My Way que sentirem no és la clàssica, sinó que parteix d’un tema original francès...
 
Feinstein és tota una institució als Estats Units.
Sí, the ultimate cabaret singer, el més gran... Pensa que estem parlant d’un músic que actua a risc al Carnegie Hall, i això ho poden fer molt pocs. És estrany que aquí sigui quasi un desconegut. Estem molt orgullosos de ser nosaltres els qui portem aquest concert a Europa.
 
Sinatra, Copland, Bernstein... Tot el concert té un aire inequívocament nord-americà.
La manera de treballar amb la Simfònica és aquesta: busquem un músic entorn del qual creiem que ens podem posar d’acord i, a partir d’aquí, ells proposen algunes peces del repertori simfònic que es relacionin musicalment o poèticament amb aquest nucli del concert per completar el programa. En aquest cas, tan Copland com Bernstein són perfectes. No només van ser contemporanis dels creadors del Great American Songbook. El mateix Bernstein va contribuir a aquest llegat: la partitura de West Side Story forma part indubtable d’aquest corpus..., que és un repertori immens i viu...
 
Viu? S’hi fan noves aportacions?
Viu perquè s’està contínuament interpretant. I, bé, no està tancat i és possible que temes contemporanis s’hi acabin incorporant de manera natural... Però hi ha una diferència fonamental en la manera de compondre d’aleshores i d’ara.
 
Quina?
Els compositors d’aquells anys escrivien cançons que podien cantar dos milions de persones amb dos milions de variacions. Ara hi ha compositors que escriuen cançons que esdevenen extraordinàriament populars, però no crec que puguis dir el mateix de cap cançó de Bob Dylan, per exemple... Ni tan sols de Leonard Cohen, que va escriure el tema Hallelujah, que d’alguna manera ha esdevingut un estàndard...
 
És el quart any consecutiu que col·laboreu amb l’Orquestra Simfònica del Vallès...
Sí, vam començar la nostra col·laboració l’any 2013 amb el pianista Alfredo Rodríguez... La idea és sumar forces. Penso que tant ells com a orquestra simfònica, com nosaltres com a festival de jazz, sortim dels camins habituals, i per això ens resulta fàcil entendre’ns. No considerem la música segons etiquetes: clàssica, jazz... Considerem la música. Suposo que per això l’entesa sempre ha estat molt bona. I crec que el resultat és molt engrescador.
 
Tot un repte!
Sí, per a nosaltres com a festival de jazz i també per a la Simfònica. Naturalment que ells estan habituats a enfrontar-se a partitures de Beethoven o de Mahler... Però això té una altra complexitat que es diu swing, per exemple, o la de tocar amb un trio de jazz i acompanyar un cantant... Però no és el primer cop que s’enfronten a aquest repte i sempre se’n surten de manera brillant.
 
Passen vint minuts de les vuit... D’aquí a deu minuts comença el concert de Gonzalo Rubalcaba Quartet a l’auditori del Conservatori del Liceu i Joan Anton Cararach ha de marxar per presentar-lo. De l’escenari del bar arriben els acords de The Way You Look Tonight, que, vuitanta anys després que la compongués Jerome Kern, segueix viva en la veu d’una alumna del conservatori...

Eva Muñoz és periodista, col·laboradora habitual de l'Orquestra Simfònica del Vallès


Descarrega aquí l'Impressions entre bastidors en pdf

Comparteix



L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) és una realitat empresarial i artística gestionada des de l'economia social amb vocació de servei a la seva comunitat.

Per això, el nostre projecte té aquesta triple dimensió: artística, social i empresarial.

Coneixe'ns una mica millor
Fundació Banc Sabadell Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Sabadell Fluidra
Gas Natural Fenosa Uriach Grupo Memora Catalunya Música Grup Avant UAB
Amunt