Notícies

La Cinquena de Txaikovski

Pau Codina, violoncel

Lorenzo Viotti, director (Guanyador del Concurs Internacional de Direcció de l’Orquestra de Cadaqués 2013)
Orquestra Simfònica del Vallès
 
I PART
Antonín DVORÁK (1841-1904) Concert per a violoncel i orquestra, en Si menor, op. 104
I. Allegro · II. Adagio ma non troppo · III. Allegro moderato
 
II PART
Piotr Í. TXAIKOVSKI (1840-1893)    Simfonia núm. 5, en Mi menor, op. 64
I. Andante—Allegro con anima · II. Andante cantabile con alcuna licenza
III. Valse. Allegro moderato· IV. Finale. Andante maestoso–Allegro vivace

 
 
 
Data i lloc dels concerts
Divendres, 16 d'octubre de 2015, a les 21.00 hores, al Teatre Principal de Sabadell
Dissabte, 17 d'octubre de 2015, a les 19.00 hores, al Palau de la Música Catalana de Sabadell

 




Breu comentari del programa
Els autors i les obres

Inscrit en el corrent postromàntic i nacionalista, ANTONÍN DVORÁK (Nelahozeves, 1841 - Praga, 1904) va voler ser el portaveu musical del seu país transitant pels camins del melodrama, però, en bona mesura, va fracassar en aquesta temptativa. Per contra, la frescor, la sinceritat i la vitalitat de la seva expressió melòdica i rítmica van trobar el millor camí en les formes heretades del classicisme.
 
Fins als tretze anys, Dvorák va romandre al seu poble natal, on el seu pare exercia d’hostaler i carnisser i era un bon aficionat a la música. Tot i que estava destinat a continuar la professió paterna, el petit Dvorák va aprendre a llegir música a l’escola i a cantar en el cor de l’església. A la vista de les seves aptituds, el seu oncle va decidir sufragar-li els estudis a l’Escola d’Orgue de Praga, que va abandonar el 1859 per incorporar-se com a viola a l’orquestra de Karel Domzák. Després del primer èxit públic amb l’estrena a Praga, l’any 1873, de la cantata Hymnus, op. 30, la consolidació li va arribar l’any 1877 amb l’Stabat Mater i el Quartet per a corda, en Re menor, op. 34, dedicat a Brahms. Ja en les dues últimes dècades del segle, li arriba el reconeixement internacional definitiu i rep la invitació per dirigir el Conservatori Nacional de Música d’Amèrica.
 
L’estil de Dvorák beu tant de les melodies i els ritmes populars, com de les estructures compositives clàssiques. Això és freqüent en un període en què l’interès pel folklore musical nodreix tota la música culta europea i contribueix a emancipar-la dels procediments compositius de la tradició clàssica i romàntica.
 
Concebut i escrit l’any 1895 durant la seva estada als Estats Units, el CONCERT PER A VIOLONCEL I ORQUESTRA es va estrenar a Londres el 1896 sota la direcció del mateix Dvorák. És un dels concerts per a violoncel més interpretats, admirat per la riquesa orquestral i el lirisme de l’instrument solista.
 
El concert segueix l’estructura típica en tres moviments: allegro, adagio, adagio ma non troppo – allegro moderato. La partitura s’inicia amb una àmplia presentació orquestral, que condueix al solo del violoncel un cop s’han introduït els temes inicials. És aleshores que l’instrument solista exposa novament els temes d’una manera més elaborada.
 
El melancòlic segon moviment parteix d’un tema provinent d’una cançó del mateix Dvorák: «Lasst mich allein» (‘Deixa’m’). La cançó havia estat una de les preferides de la cunyada del compositor, Josefina, morta poc abans i que havia estat el primer amor de Dvorák. Per al moviment final, Dvorák construeix una estructura de rondó sobre un tema que traspua la vivacitat d’una marxa. En els últims acords, es deixen sentir breus recapitulacions de les melodies dels moviments anteriors.
 
Enquadrat, com Dvorák, compositor contemporani seu, dins del postromanticisme, PIOTR ÍLITX TXAIKOVSKI (Votkinsk, 1840 - Sant Petersburg, 1893) és autor d’algunes de les obres més famoses del repertori clàssic, com els ballets El llac dels cignes i El trencanous, l’obertura fantasia Romeu i Julieta, el Concert per a piano núm. 1, el Concert per a violí, les simfonies Quarta, Cinquena o Sisena o l’òpera Eugeni Oneguin.
 
Nascut en el si d’una família de classe mitjana, Txaikovski va rebre una formació adreçada a convertir-lo en funcionari, malgrat la seva precocitat musical. Finalment, i en contra dels desitjos de la seva família, Txaikovski va seguir la carrera musical i, l’any 1862, va accedir al Conservatori de Sant Petersburg, on es va graduar el 1865. La formació que va rebre, orientada a l’estil musical «internacional», el va apartar del moviment nacionalista conegut com el Grup dels Cinc, que estava integrat per joves compositors com Mussorgski, Rimski-Kórsakov o Aleksandr Borodín, amb els quals, però, Txaikovski va mantenir una relació professional i d’amistat al llarg de la seva carrera.
 
Txaikovski va conrear diversos gèneres i formes, incloent-hi la simfonia, l’òpera, el ballet, la música instrumental i de càmera i la cançó, i va gaudir de l’èxit en vida. La seva condició d’homosexual, però, que mai va acceptar, és probablement a l’origen d’una manca de seguretat en si mateix i d’una vida privada més aviat tempestuosa, amb un matrimoni desgraciat. En els últims anys de la vida també va patir el trencament de la relació amb la seva mecenes i amiga Nadejda von Meck, que durant tretze anys fou el suport financer i personal més ferm que mai havia tingut. Els principals biògrafs del compositor atribueixen la seva mort sobtada a l’edat de cinquanta-tres anys a un suïcidi.
 
La música de Txaikovski ha gaudit sempre del favor del públic gràcies a les seves melodies elegants i sinceres, les impressionants harmonies i l’orquestració colorista i vívida,  que provoquen una resposta emocional intensa i profunda.
 
La CINQUENA SIMFONIA es va estrenar a Sant Petersburg el 6 de novembre de 1888 sota la seva direcció. Malgrat les ovacions que va rebre, Txaikovski va escriure a Nadejda von Meck: «Dec haver esgotat definitivament la meva capacitat creadora?». Òbviament, això ho van desmentir les seves creacions posteriors. La Cinquena té un leitmotiv o tema principal que, segons el crític i musicòleg Ernst Newman, «suggereix els ineluctables designis del destí». És un tema inicial que, tractat de diferents maneres, es repeteix al llarg de tota l’obra. De la mòrbida introspecció inicial deriva –després de diferents torsions dramàtiques– a l’extraversió del quart moviment, portant la simfonia a una joiosa i lluminosa conclusió. Un dels valsos més bells i refinats que Txaikovski va escriure no és en cap dels ballets que va compondre, sinó en el tercer moviment d’aquesta simfonia. 



Emoció!

Sempre m’ha agradat no tan sols escoltar la música, sinó «veure-la»: veure-la amb els ulls tancats –que és una condició indispensable per aprehendre-la– i veure-la amb els ulls oberts; veure la llum dels harmònics com qui mira una tempesta elèctrica, i veure les imatges que convoquen els sons; veure l’evolució d’aquestes formes sobre un tel interior, o veure-la en els rostres i en els cossos dels oients i dels músics que la recreen cada cop.
 
Veure tocar un músic, dirigir un mestre, és veure la intensitat. És viure-la. I aquesta experiència ens transforma. Els dies 16 i 17 d’octubre tindrem l’ocasió de tornar a experimentar aquesta intensitat amb el Concert per a violoncel i orquestra de Dvorák i la Simfonia núm. 5 de Txaikovski, que els músics de l’Orquestra Simfònica del Vallès interpretaran sota la direcció del mestre Lorenzo Viotti, amb la participació del violoncel·lista Pau Codina com a solista. Viotti i Codina són dos músics molt joves, que uneixen al talent i a l’excel·lència tècnica una gran intensitat i expressivitat en la interpretació i, per què no dir-ho així, en la posada en escena. Aquestes qualitats,  en paraules de Viotti, també són les que connecten les dues grans simfonies —si admetem la llicència d’anomenar «simfonia» el Concert per a violoncel de Dvorák— que formen el programa. «Totes dues són profundament emotives i apassionades», diu el director, i tenen un inconfusible deix nostàlgic, que assoleix el punt àlgid en el segon moviment de la Cinquena de Txaikovski i en la tercera part de la de Dvorák.
 
Es tracta d’unes obres que «evolucionen de la foscor a la llum des d’un punt de vista de l’harmonia i del color», tot i que aquesta conclusió final és més aviat una «acceptació» en el cas de Dvorák i, en el de Txaikovski, tradueix la seva eterna cerca d’una llibertat interior, que mai no assoleix completament. Malgrat els paral·lelismes que es puguin establir entre els dos compositors pel fet de ser eslaus, per la seva condició «perifèrica» respecte a Europa, per la contemporaneïtat que comparteixen i per l’amistat que els va unir, «són dos músics molt diferents i procedents de dos territoris també molt diferents», en paraules de Viotti. «Cal anar a Praga, pujar a la seva catedral i veure la magnificència de la ciutat per entendre-ho», diu en referència a Dvorák. La música de Txaikovski, en canvi, remet més a una autobiografia que a la història d’un país i la seva obra és, sobre tot, una cerca interior.
 
Viotti i Codina, tots dos en la vintena, s’enfronten a dues obres de maduresa. L’edat, però, argumenta Viotti, no és la dada rellevant, és l’experiència vital el que fa la diferència. «Tant hi fa el que hagis estudiat. El que compta és el que vius», diu aquest jove director, guanyador del Concurs Internacional de Direcció de l’Orquestra de Cadaqués, 2013. Assegura que ell afronta la direcció d’aquest concert des del respecte: «Sóc un servidor de l’obra». Per fer aquest servei, però, abans cal
 
«haver llegit molt, haver llegit entre les línies de la partitura i haver llegit moltes coses, també, sobre la vida del compositor...». Però, un cop s’ha assolit aquesta preparació, d’alguna manera tot arrenca de zero, perquè «la música no es pot preparar, té lloc quan s’executa, quan s’esdevé», i «hi ha moltes coses que s’esdevenen en un sol moment»; començant per la vida de la mateixa orquestra, amb la qual Viotti, en el moment en què mantenim aquesta conversa telefònica, encara no s’ha trobat, com tampoc s’ha trobat amb Pau Codina... Una trobada que crearà una determinada dinàmica i energia.
 
Parlo en aquests termes amb Lorenzo Viotti i entenc que, definitivament, comença a passar alguna cosa amb la música clàssica en alguns indrets, uns indrets que sovint no tenen una geografia precisa, sinó més aviat una genealogia. Aquest mestre afirma que la música clàssica és la música que cada dia l’interpel·la i que no es cansa mai d’escoltar, i que sent el deure personal i íntim de servir-la, fent-la present. A més, és percussionista i adora el jazz, el hip-hop, el pop!..., tota la música que li comunica alguna emoció genuïna. Si altres músics de la seva generació en algun moment s’han sentit lligats pels límits de la partitura, no és el cas de Viotti, que transita amb naturalitat entre gèneres, tenint present, però, el seu tribut a la tradició.
 
On és el buit, doncs, la cesura que sovint separa la seva generació de la música clàssica? En la «manca d’una educació musical a les escoles», assegura. Però també hi ha un gran «malentès», un malentès que no és patrimoni de la música, sinó de moltes expressions artístiques no narratives, i és la cerca de «comprensió», d’una comprensió cognitiva, quan hauria de ser en tot cas sensible o sensitiva. «No hi ha res per entendre. Simplement sent!», afirma. Són massa anys de cartesianisme, podríem dir, perfectament útil per a moltes coses, però esbiaixat per a unes altres. També és una qüestió de presentació de la música clàssica, en què tot just ara es comença a fer el treball que s’ha fet amb altres arts. «La música i la tecnologia són molt a prop», diu, per exemple, diu Lorenzo Viotti. Però en general no es travessen de la manera que sí que ho fan altres arts, com la dansa o el teatre o, naturalment, el cinema. «La percepció que la gent de la meva generació té de la música clàssica és la d’un art elitista, també pels preus, tot i que cada cop hi ha més opcions i al final també és una qüestió d’elecció», un art que viu encarcarat en una torre d’ivori... Hi ha camí per recórrer per fer la tradició present.
 
Mentrestant, els joves músics i els músics menys joves pugen a escena i recreen la música amb tot el cos, des del moviment o des del quietisme, des de la raó sensible i encarnada. 
 
Eva Muñoz, escriptora i periodista




Descarrega aquí l'Impressions entre bastidors en pdf
 

Comparteix



L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) és una realitat empresarial i artística gestionada des de l'economia social amb vocació de servei a la seva comunitat.

Per això, el nostre projecte té aquesta triple dimensió: artística, social i empresarial.

Coneixe'ns una mica millor
Fundació Banc Sabadell Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Sabadell Fluidra
Gas Natural Fenosa Uriach Grupo Memora Catalunya Música Grup Avant UAB
Amunt