Notícies

La bella dorment + Vertigo

Kolja Blacher, violí
Pedro Alcalde, director
Orquestra Simfònica del Vallès
 
R. WAGNER (1813-1883)               «Liebestod» de Tristany i Isolda
P. Í. TXAIKOVSKI (1840-1893)        Concert per a violí en Re major, op. 35
B. HERRMANN (1911-1975)           Suite Vertigo
P. Í. TXAIKOVSKI (1840-1893)        Suite La bella dorment
 
 
Concert en col·laboració amb:    
 
 
 
Data i lloc dels concerts
Divendres, 2 de juny de 2017, a les 21 h · Teatre La Faràndula (Sabadell)
Dissabte, 3 de juny de 2017, a les 19 h · Palau de la Música Catalana (Barcelona)

 
BREU COMENTARI DELS AUTORS I LES OBRES

L’holandès errantTannhäuserLohengrinTristany i IsoldaParsifal i la tetralogia L’anell del Nibelung són les composicions més destacades de RICHARD WAGNER (Leipzig, 1813 – Venècia, 1883). Amb aquestes obres, el compositor alemany va revolucionar la música occidental. Va explorar la melodia i l’harmonia fins a esgotar les possibilitats de la música tonal, tot assolint-ne un dels cims expressius. Va capgirar l’òpera i va crear el seu propi gènere de drama musical, un gènere que estava basat en un treball simbòlic profund i complex en tres plans: dramàtic, verbal i musical, i l’element central del qual era el leitmotiv. Sigui per extensió o per reacció en contra, moltes de les consecucions posteriors de la història de la música deriven de les innovacions wagnerianes.
 
Estrenat a Munic l’any 1865 sota la batuta de Hans von Bülow, Tristany i Isolda és un drama musical en tres actes amb música i llibret de Richard Wagner basat en el romanç de Godofred d’Estrasburg. Considerat un dels cims del repertori operístic, destaca per l’ús innovador del cromatisme, la tonalitat i la suspensió harmònica. L’obra, de fet, es considera el principi de la fi de l’harmonia convencional i la tonalitat, i la base per als desenvolupaments posteriors de la música simfònica. En el terreny simbòlic, Tristany i Isolda se situa en el territori explorat per poetes romàntics com Novalis a través dels temes de la nit i la mort. Incorpora, així mateix, les reflexions de Schopenhauer sobre la vida com a il·lusió vana i les descobertes psicoanalítiques entorn de les connexions entre el desig eròtic i la pulsió de mort.
        
Compositor i director d’orquestra, BERNARD HERRMANN (Nova York, 1911 – Los Angeles, 1975) està considerat un dels compositors més importants, si no el pare, de la música per a cinema i televisió. Va treballar amb alguns dels directors més grans de Hollywood, com Orson Welles o Martin Scorsese. Són d’ell les partitures de Ciutadà Kane o Taxi Driver. Però va ser, sobretot, el seu treball amb Alfred Hitchcock durant les dècades dels cinquanta i els seixanta, per a qui va compondre la música de VertigenPerseguit per la mort (North by Northwest) i Psicosi, el que li va reportar el reconeixement més gran. Herrmann roman avui com a paradigma de la música de cinema de suspens.

Malgrat la tèbia recepció en el moment de l’estrena l’any 1958, Vertigen, un thriller psicològic d’Alfred Hitchcock, està considerat un dels grans films de la història del cinema, a més d’una de les cintes més complexes i personals del director. La partitura de Bernard Herrmann, que beu del gran drama musical wagnerià Tristany i Isolda, és també una de les composicions més reeixides del músic nord-americà.
Enquadrat dins del postromanticisme, PIOTR ÍLITX TXAIKOVSKI (Votkinsk, 1840 – Sant Petersburg, 1893) és l’autor d’algunes de les obres més famoses del repertori clàssic, com els ballets El llac dels cignesEl trencanous i La bella dorment, l’obertura fantasia Romeu i Julieta, el Concert per a piano núm. 1, el Concert per a violí, les simfonies QuartaCinquena i Sisena i l’òpera Eugeni Oneguin. La música de Txaikovski ha gaudit sempre del favor del públic gràcies a les melodies elegants i sinceres, les impressionants harmonies i l’orquestració colorista i vívida, que provoquen una resposta emocional intensa i profunda.

La bella dorment és un ballet de Txaikovski estructurat en un pròleg i tres actes a partir del conte de fades tradicional recollit pel francès Charles Perrault. L’obra va ser encarregada al compositor rus pel director dels Teatres Imperials de Rússia Ivan Vsevolozhski l’any 1888 i es va estrenar l’any 1890 amb coreografia del famós Marius Petipa. Al llarg de tot el ballet, l’ús de dos temes musicals que representen el Bé i el Mal, caracteritzats respectivament per la Fada de les Liles i la Fada Carabosse, donen unitat a l’obra i contribueixen a intensificar el drama i el suspens. En aquest concert, l’OSV n’interpreta la suite del ballet.

De caràcter romàntic, el Concert per a violí en Re major de Txaikovski, que consta de tres moviments (allegro moderatoandante i allegro vivacissimo), destaca per la bellesa de les melodies i per la dificultat inherent a  la composició.

 

El concert vist pel seu director: PEDRO ALCALDE
Un passeig per l’amor i la mort

El «Liebestod» de Tristany i Isolda de Wagner, la suite Vertigo de Bernard Herrmann, La bella dorment de Txaikovski… Quan miro el programa del concert de cloenda de la temporada de l’Orquestra Simfònica del Vallès al Palau de la Música, em ve al cap el títol d’aquella pel·lícula de John Huston anomenada Passeig per l’amor i la mort… «És exactament així», diu el director i compositor Pedro Alcalde (Barcelona, 1959). «Amb aquest concert volíem abordar la relació entre Wagner i Herrmann, de quina manera dues grans personalitats musicals s’acosten a un mateix tema fent servir, a més, uns mateixos recursos. Perquè entre aquestes obres de Wagner i Herrmann hi ha una relació temàtica, la de l’amor romàntic, però també una relació musical.»
 
Una relació que, amb l’obra de Txaikovski, s’estableix per mitjà de la passió amorosa. I el que es podria entendre com un altre paradigma de la relació amorosa dins de l’imaginari occidental, no és sinó una altra variació sobre el mateix tema, segons el director barcelonès: «En la mitologia grega, Thànatos i Hypnos són germans bessons, tots dos fills de la Nit». La bella dorment, una donzella que dorm des de fa cent anys, és, des d’aquest punt de vista, una figura molt pròxima a la d’un cadàver, i el príncep del conte no és tan lluny del personatge interpretat per James Stewart a Vertigen. I vet aquí que un conte tradicional com La bella dorment ja recollia aquesta idea de la proximitat entre l’amor i la mort.
«Jo tenia un professor d’Estètica a la Universitat de Barcelona, José María Valverde, que deia que abans de la psicoanàlisi ja ho sabíem tot. Una altra cosa és com s’expressava aquest coneixement.» Els contes i les llegendes eren precisament un canal per mitjà del qual s’expressava aquesta saviesa de manera simbòlica. Era la ciència (o la filosofia) la que no havia incorporat encara el que l’art i la literatura ja sabien: «Que Eros, el principi del plaer, no ho explicava tot. Que hi havia una pulsió contrària, la pulsió de mort, imprescindible per explicar el quadre sencer. Aquesta pulsió de mort batega al bell mig de l’amor passional. I el Tristany i Isolda de Wagner és, en aquest sentit, una obra paradigmàtica».

L’amor passional aspira a la fusió amb l’amant, a la dissolució dels límits, els primers dels quals són els de la nostra persona. Una dissolució a la qual també s’arriba a través de la mort. I així, la mort, en el drama musical wagnerià, no és vista com un moment agònic, sinó com un moment extàtic. «El “Liebestod”, el cant final d’Isolda, aquesta mort per amor o aquest amor més enllà de la vida és, de fet, la descripció d’un èxtasi místic. És el Sant Joan de la Creu alemany. No és una agonia, sinó l’expressió de l’èxtasi més gran: la dissolució en l’absolut de l’univers.»

Revolució wagneriana
«Si resumíssim la història de la música occidental en cinc fites, una d’aquestes fites seria indubtablement Wagner. És a dir, si no tinguéssim Brahms o no tinguéssim Mendelssohn, ens perdríem un grapat d’obres excel·lents, meravelloses, però malgrat això el curs de la música occidental podria haver estat el mateix. Sense Wagner, no.» I és que Wagner va modificar la dramatúrgia musical. Va capgirar l’òpera o, com ell preferia anomenar-la, el teatre musical. «La història de l’òpera té un moment fundacional amb Monteverdi. Posteriorment, al segle xviii, s’institueix una concepció formal determinada que consisteix en l’alternança entre l’ària i el recitatiu, que és el moment en què s’esdevé l’acció dramàtica. Un segle després, amb Wagner tot canvia radicalment. El compositor alemany elimina el concepte d’ària i crea un continuum musical dins del qual construeix motius musicals associats a un moment dramàtic determinant: els leitmotiv, el seu concepte musical clau.» Però és que a banda d’aportar aquesta construcció que pauta musicalment i dramàticament l’obra, «Wagner la desenvolupa a uns nivells de sofisticació extraordinaris. Perquè els leitmotiv són flexibles i poden adoptar diferents caràcters», cosa que permet inserir-los en diferents moments de la partitura amb intencions dramàtiques diverses.

I el leitmotiv és precisament «la llavor des de la qual es va gestar tota la música de Hollywood». Per això, afegeix provocador Pedro Alcalde, «sempre he pensat que el cinema és un gènere musical». Certament, la música té una importància extraordinària en el cinema i exigeix a l’espectador una suspensió del judici excepcional. «De quina altra manera es pot entendre que un art, que tret d’això és naturalista, com el cinema, introdueixi una música que gairebé mai no sona ni és interpretada en l’escena?» Més enllà d’aquesta qüestió, el cert és que la clau de la música cinematogràfica és el leitmotiv. I aquí rau la connexió entre Wagner i Herrmann. Històricament, cal recordar a més que molts dels compositors que van treballar a Hollywood eren jueus alemanys o austríacs que es van refugiar als Estats Units durant l’ascens del nazisme. Amb ells van portar les innovacions wagnerianes, que van trobar en la narrativa cinematogràfica un terreny excel·lent per desenvolupar-se. I és en aquest territori on cal situar el compositor de Vertigo. «Bernard Herrmann té, indubtablement, molts elements wagnerians, malgrat que és molt més formalista. Al film de Hitchcock fa servir uns leitmotiv que remeten directament a Tristany i Isolda, i n’afegeix un de propi que evoca el vertigen que dona títol a la pel·lícula.»
 

L’acord de Tristany
«Schönberg va dir que amb Isolda no només moria Isolda, sinó que moria la tonalitat.» Una afirmació i una mesura de la importància de Wagner que s’expliquen a través del famós i enigmàtic acord de Tristany. «Amb aquesta obra, Wagner va inventar un acord que, d’aleshores ençà, és conegut com l’acord de Tristany. És l’acord amb el qual arrenca el Preludi.» La primera singularitat és que «el Preludi està escrit en la tonalitat de La menor, però tu no hi escoltes mai un La menor. I malgrat això, tot el moviment avança cap aquest La menor com si algú estirés un fil». Una progressió que no conclou mai i que s’assimila perfectament al desig amorós que progressa i s’inflama sense resoldre’s. És un acord, d’altra banda, que porta implícita l’ambivalència de la passió amorosa, ja que «a diferència d’altres acords que clarament identifiquem amb un sentiment determinat, amb el que és amarg o trist, amb el que és dolç o alegre, aquest incorpora els dos sentiments: és dolç i amarg alhora, com el gust agredolç». Aquest és l’acord de Tristany. Un acord que expressa aquesta idea de l’amor passional com quelcom amarg i dolç alhora, que incorpora una mena de suspensió del temps que condueix a una progressió quasi infinita, un crescendo que no es resol mai al llarg de tota l’obra. Tampoc en la trobada amorosa entre els dos amants en el segon acte, perquè els amants són descoberts. Es resol en el «Liebestod». I la resolució de l’acord i de l’amor és la mort d’Isolda.
 
Arquetips
Més enllà de la relació temàtica, l’entrada de Txaikovski en el programa s’explica també pel desig de Pedro Alcalde de poder comptar amb Kolja Blacher com a violí solista. Blacher va ser el concertino més jove de la Filharmònica de Berlín. Tots dos es van conèixer allà quan Alcalde hi treballava com a director assistent de Claudio Abbado. «Van haver de crear una plaça per a ell. Era molt jove i sense experiència professional en una orquestra simfònica, però els jurats van entendre que no el podien perdre.» Ara fa anys que Blacher treballa com a solista. «És un violinista excepcional», prossegueix Alcalde. «És seriós en la manera d’interpretar, en la tradició alemanya. Per això em sembla molt interessant tenir-lo com a intèrpret del Concert per a violí de Txaikovski. Perquè penso que el compositor rus guanya quan se l’interpreta des d’aquesta seriositat, sense excessos virtuosos o emotius.»

Mitjançant l’amor, el concert s’acosta a altres arquetips femenins, alguns dels quals les dones encara tractem de superar avui dia. «En canvi», matisa Alcalde, «diria que Isolda no respon a l’arquetip tradicional de dona passiva o de perdició dels homes. Isolda no només té un caràcter fort. Penso que Tristany i Isolda són d’alguna manera intercanviables: no n’hi ha un que sigui més fort, més determinat o més actiu que l’altre. I per mitjà de l’amor, no paren de proclamar el desig de convertir-se en l’altre. Tristany proclama repetidament en escena: “Jo soc Isolda”. I aquesta declaració, aquest fet de proclamar-se en femení, és revolucionari. Penso que en Wagner l’arquetip femení està en suspens.»
I amb aquesta afirmació, tot donant les claus per interpretar les coses, el mestre d’orquestra —que enguany sembla que també oficia de mestre de cerimònies, ja que va obrir la temporada de la Simfònica amb Pere i el llop de Prokofiev i ara la tanca amb el «Liebestod» de Wagner— atura la batuta i clou el concert. Silenci. Cau el teló.


Eva Muñoz, periodista, escriptora i equip de l’OSV


Descarrega aquí l'Impressions entre bastidors en pdf

Comparteix



L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) és una realitat empresarial i artística gestionada des de l'economia social amb vocació de servei a la seva comunitat.

Per això, el nostre projecte té aquesta triple dimensió: artística, social i empresarial.

Coneixe'ns una mica millor
Fundació Banc Sabadell Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Sabadell Fluidra
Gas Natural Fenosa Uriach Grupo Memora Catalunya Música Grup Avant UAB
Amunt