Notícies

Inacabada de Schubert

Laia Ayguadé, ballarina
Lorenza Borrani, violí i direcció
Orquestra Simfònica del Vallès

 
I PART
Ralph Vaughan Williams (1872-1958) The Lark Ascending
Ludwig van Beethoven (1770-1827) Obertura Leonora No.3, op. 72
 
II PART
Franz Schubert (1797-1828)       Simfonia núm. 8, en Si menor, “Inacabada”, D. 759
 
 
 
Data i lloc dels concerts
Dissabte, 23 de gener de 2016, a les 19h · Palau de la Música Catalana (Barcelona)



Breu comentari del programa
Els autors i les obres

Considerat com l’últim músic clàssic per alguns i com el primer romàntic per altres, durant els trenta-un anys de la seva vida el compositor austríac FRANZ SCHUBERT (Viena, 1797-1828) va bastir ponts, probablement d’una manera natural per a ell, entre el classicisme i el romanticisme. Conegut especialment pels lieder, composicions breus per a veu i piano, de les quals va esdevenir un mestre absolut, i per la música de cambra, entre les obres que va crear també destaquen la Simfonia núm. 9 en Do major, la «Gran»; la Simfonia núm. 8 en Si menor, la «Inacabada»; les misses, i les obres per a piano.
                   
De família humil, però amb cultura musical —el seu pare regentava una escola—, Franz Schubert va rebre els fonaments de la seva educació musical a casa, on es va crear un quartet de corda en la qual ell tocava la viola. El 1808, una beca li va permetre ingressar a la Stadtkonvikt, una escolania que li proporcionava educació i una plaça al cor de la capella imperial de Viena, en la qual va arribar a tenir Antonio Salieri com a mestre. El 1813, però, el canvi de veu el va obligar a abandonar el cor i a entrar com a ajudant a l’escola del seu pare, feina que va acabar deixant, la qual cosa li va costar la ruptura amb el seu progenitor. En no disposar de cap fortuna familiar, Schubert, que tampoc va reeixir en l’intent d’obtenir una plaça de director musical a la Universitat de Ljubljana i que no va aconseguir estrenar en vida cap de les seves òperes o simfonies, sempre va tenir una posició econòmica inestable i no es va poder dedicar exclusivament a la música, com era el seu desig, motiu pel qual declarava que era «un músic frustrat».
                   
Schubert va compondre més de sis-cents lieder, molts dels quals d’una qualitat excepcional, escrits a partir de textos d’amics seus, com Johann Mayrhofer i Franz von Schober, però també a partir de poemes de Goethe. Aquestes cançons, que li eren tan pròpies, proporcionen un bon coneixement de la seva obra i del seu mètode compositiu. Clarament, el primer estímul era melòdic: les paraules d’un poema engendraven la melodia, la qual suggeria després l’harmonia i la modulació. Però malgrat que la popularitat de les seves cançons i de la seva música de ball va esdevenir tan gran que se celebraven vetllades musicals completament dedicades a la seva música, les famoses «schubertíades» —unes festes privades que tenien lloc a les llars de comerciants i funcionaris rics i en les quals també participaven músics, poetes i artistes—, els mons més amplis de l’òpera i dels concerts públics eludien Schubert i els esforços que ell feia per publicar les seves obres eren en va.
                   
A finals de 1822, Schubert va contraure una malaltia venèria, probablement la sífilis. L’any de la seva mort, esdevinguda el 19 de novembre de 1828, un any després de la de Beethoven, va estar marcat per una successió d’obres mestres, entre les quals hi ha la Fantasia en Fa menor, el més gran dels seus duets de piano; la Simfonia núm. 9, la «Gran»; la cantata Miriams Siegesgesang; la sèrie de lieder publicada com a Schwanengesang, i el gran Quintet de corda en Do major, considerat el cant del cigne del classicisme musical. Es diu que el lloc que Schubert ocupa en la història de la música és equívoc, perquè en realitat se situa entre els mons del classicisme i el romanticisme. No obstant això, se’l pot considerar com l’últim dels grans compositors clàssics. La seva música, tot i que és subjectivament emocional a la manera romàntica, poèticament concebuda i revolucionària en el llenguatge, encaixa en els motlles formals de l’escola clàssica. Així, doncs, al llarg del segle xx es va fer evident d’una manera progressiva que Schubert, realment, pertany més a l’era de Haydn, Mozart i Beethoven, que no pas a la de Schumann, Chopin i Wagner.

LA «INACABADA». Viena, 1823. Schubert lliura una simfonia de només dos moviments a la Societat Musical de Graz. La simfonia, escrita el 1822, es va arxivar i es va estrenar més de quaranta anys després. És la Simfonia núm. 8 en Si menor, anomenada la «Inacabada». ¿Schubert no la va reprendre mai perquè mai va retornar a l’estat emocional en què la va compondre, visitat per negres presagis, però també per la reconciliació amb el seu pare? ¿O perquè, un cop completats els dos primers moviments i els primers compassos de l’scherzo que correspondrien al tercer moviment, va contreure la sífilis? ¿O bé una part del manuscrit senzillament es va perdre? ¿O, tal vegada, com alguns han suggerit, el poderós entreacte en si menor de la música d’escena per a Rosamunda, de 1823, era en realitat l’últim moviment de la simfonia?

Ningú no sap ben bé què vol dir aquesta poderosa simfonia i per què Schubert la va deixar inacabada, amb només dos moviments (la forma clàssica de la simfonia en té quatre). El cert és que, malgrat que teòricament està incompleta i malgrat els forts contrastos que hi ha entre els dos únics moviments, aquesta obra excepcional destaca per la unitat i la consistència que té. Mentre que el primer moviment és impetuós i dramàtic, el segon té un lirisme més proper al gènere del lied, del qual Schubert era un mestre. Tot i així, els temes dels dos moviments estan connectats per una sèrie d’elements que els fan inseparables i complementaris. No hi falten, tampoc, les imaginatives i versàtils melodies, tan característiques de la música de Schubert, que aquí es combinen amb elements arcaïtzants i contrapuntístics que atorguen a l’obra una força i una consistència singulars. Sens dubte, es tracta de la simfonia més audaç i madura del compositor.

Amb un segon moviment que sembla dissipar les ombres del primer, l’oient pot triar si considera la simfonia acabada o no. Potser aquesta simfonia inacabada és el millor emblema d’una vida que es va apagar amb només trenta-un anys.
 

 

Elogi del fragment

La convenció instaurada en la sala de concerts sembla exigir que només les obres acabades i amb un final clar que convidi a l’aplaudiment puguin ser programades. La història de l’art però, està plena d’exemples d’obres artístiques, musicals i literàries que van quedar inconcluses, bé per decisió dels seus creadors o per una impossibilitat aliena a la seva voluntat, de vegades la pròpia mort. La passió per les ruïnes i els fragments que va caracteritzar el romanticisme va despertar un gran interès per aquestes obres al segle XIX. Apaivagada aquesta passió, la condició d’inacabades les atorgava un estatus particular, entre el malditisme i la singularitat, que no ajudava però a la seva difusió.

A partir de la segona dècada del segle XX, la irrupció de les vanguàrdies artístiques coincideix (no per casualitat) amb un nou interès pel fragment i una nova consideració de l’obra inacabada per part de la crítica i de la filosofia. El famós aforisme de Walter Benjamin segons el qual “tota obra d’art completa és la mascareta funerària de la seva intuïció” és una reivindicació radical de l’inacabament en l’art. L’obra d’art “acabada”, considerada com a objecte i deslligada de la seva història, és una “natura morta”, ve a dir. Només l’obra inacabada preserva l’enigma i, per tant, la vida. Així ho explica el musicòleg Pablo-L. Rodríguez en un article titulat precisament “Obras inacabadas”.
              
Les circumstàncies per les quals un creador deixa sense acabar la seva obra poden ser molt variades i no sempre responen a un problema de salut o a la seva mort: circumstàncies contextuals de la creació, una ambició artística no assolida, qüestions polítiques i econòmiques, falta d’inspiració o inclús una reconsideració del camí estètic empès poden conduir a l’abandó d’una novel·la, una escultura, una pel·lícula o una simfonia. En tot cas, aquestes circumstàncies sovint són una porta d’accés a la història de l’obra d’art, tal com reclamava Benjamin, com també obren el camí al misteri i a l’especulació, tal com succeeix amb la “Inacabada” de Schubert, que al seu inacabament afegeix l’incògnita de perquè va romandre quaranta anys guardada en un calaix abans de la seva estrena.
              
La literatura ofereix nombrosos exemples d’obres inacabades, especialment a partir del segle XIX. Entre les més notables hi ha les tres novel·les de Franz Kafka que avui coneixem com El desaparegut, El procés i El castell. L’autor xec va estar sempre descontent amb aquestes tres obres i va deixar instruccions al seu amic Max Brod perquè les cremés després de la seva mort. Instruccions que, obviament, Brod va desatendre. També l’àlbum Tintín y el Arte-Alfa va quedar interromput per la mort d’Hergé, mentre la pel·lícula El otro lado del viento d’Orson Welles va ser abandonada pel cineasta durant el seu muntatge degut a problemes jurídics.
              
En l’àmbit de la pintura o l’escultura hi ha nombrosos exemples d’obres inacabades per circumstàncies de caire polític o econòmic que es remunten al Renaixement, però també trobem molts exemples que responen a la voluntat del seu creador. Així, Leonardo da Vinci mai no va considerar inacabada la seva taula anomenada Adoració dels mags, donat que havia acabat els estudis sobre la mateixa. També Miquel Àngel va deixar un elevat nombre d’escultures inacabades en els darrers anys de la seva vida, com el Sant Mateu o la Pietat Rondanini, l’estudi de les quals va portar Giorgio Vasari a elogiar un estil que va batejar com a “non finito”. El furor dels “bells esbossos” del “non finito” inspiraria molts anys després a l’escultor August Rodin i seria un dels impulsos més significatius dels primers filòsofs i poetes romàntics. Per a Novalis, el fragment serveix per iniciar i posar en marxa la reflexió. Front la idea de “resta”, ell veu més aviat una “llavor”. Per la seva banda, Schlegel considerava el fragment com una via cap a la modernitat: “Moltes obres dels antics s’han convertit en fragments. Moltes obres dels moderns ho són des del seu naixement”.
              
L’inacabament, el fragment tenen una importància cabdal en l’obra de Schubert. Si ens permetem la llicència de considerar el lieder, precursor de la cançó moderna, epítom d’obra fragmentària per la seva durada i simplicitat, arribem a la conclusió que Schubert (àvid lector d’Schlegel), per sobre del classicisme de la seva ànima musical, va ser un modern de primera hora. A més de la seva Simfonia Inacabada, trobem també inconclusa la Sonata per a piano en Do major “Reliquia”. La història de la música està de fet plena de composicions inacabades pels seus compositors: el famosíssim Rèquiem de Mozart o l’Art de la fuga de Johann Sebastian Bach, però també òperes com Le duc d’Albe de Donizetti, El príncep Igor de Borodin o el Turandot de Puccini, simfonies com la núm. 10 de Mahler, la Novena de Bruckner o la Tercera d’Elgar, concerts com el Tercer per a piano de Tchaikovskuy o el Concert pera viola de Bartók...

La Simfònica del Vallès ens proposa un programa que és, en aquest sentit, molt modern, atès que suma, a la Inacabada de Schubert, dos peces de naturalesa singular, també per la seva durada. D’una banda, The Lark Ascending, poema simfònic del compositor anglès Ralph Vaughan Williams habitualment difós com una composició bucòlica però que, escrit a començaments de la Primera Guerra Mundial, té un component més elegíac que pastoral, i que aquí rebrem també a través de la interpretació que en fa la ballarina Lali Ayguadé. El programa inclou l’Obertura Leonora III de Ludwig van Beethoven, una peça que parla de les circumstàncies en que es va escriure i estrenar Fidelio. L`única òpera de Beethoven va estrenar-se l’any 1805 a Viena, amb la ciutat ocupada per les tropes napoleòniques i la sala de concerts plena de militars. El compositor va revisar l’obra l’any següent, que va tornar a ser representada al 1806 al Theater and der Wien amb una nova obertura, coneguda com a Leonora III (hi ha dos més) i que, finalment, ha resultat ser la favorita del públic i dels directors d’orquestra.
 

Eva Muñoz, escriptora i periodista

Descarrega aquí l'Impressions entre bastidors en pdf 

Comparteix



L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) és una realitat empresarial i artística gestionada des de l'economia social amb vocació de servei a la seva comunitat.

Per això, el nostre projecte té aquesta triple dimensió: artística, social i empresarial.

Coneixe'ns una mica millor
Fundació Banc Sabadell Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Sabadell Fluidra
Gas Natural Fenosa Uriach Grupo Memora Catalunya Música Grup Avant UAB
Amunt