Notícies

El piano de Fazil Say

 
Fazil Say, piano
Rubén Gimeno, director
Orquestra Simfònica del Vallès
 
Fazil Say Silence of Anatolia, concert per a piano i orquestra núm. 3, op. 11
Wolfgang Amadeus Mozart Concert per a piano núm. 23, KV 488
Franz Liszt Rapsòdia hongaresa núm. 2, en Re menor
                     Els preludis, poema simfònic núm. 3
 
 
Data i lloc dels concerts
Dissabte, 4 de febrer de 2017, a les 19 h · Palau de la Música Catalana (Barcelona)
 

BREU COMENTARI DELS AUTORS I LES OBRES
 
WOLFGANG AMADEUS MOZART (Salzburg, 1756 – Viena, 1791) és considerat un dels compositors més grans de la història de la música occidental. Juntament amb Haydn i Beethoven, va portar al cim els assoliments de l’escola clàssica vienesa. Va conrear tots els gèneres musicals que li eren contemporanis i va reeixir en tots. Alguns han criticat que la seva música va ser escrita per acomodar-se als gustos de cada audiència. El cert és que el seu gust, el seu domini de la forma i l’ampli rang de la seva expressió van fer d’ell, potser, el més universal de tots els compositors i, sens dubte, un dels més escoltats i celebrats.
 
L’any 1781, el príncep-arquebisbe Hieronymus Colloredo de Salzburg va traslladar la seva cort a Viena per a la coronació de l’emperador austríac Josep II. Naturalment, va requerir la companyia del seu músic més famós, el jove Wolfgang Amadé, que de seguida va captivar el públic de la capital de l’imperi dels Habsburg. Durant el lustre següent va esdevenir el compositor preferit de música instrumental i la seva música era esperada i celebrada. Mozart va escriure catorze concerts per a piano en aquest dolç període, concretament els compresos del número 11 al 24. El Concert per a piano núm. 23 en La major va ser concebut per a la sèrie de concerts de quaresma de l’any 1786. Les cròniques informen que Mozart va acabar el concert el 2 de març de 1786, i molt probablement en va oferir la primera interpretació pocs dies després. El concert, dotat d’unes melodies sublims i impregnat d’un esperit melangiós, va ser un èxit immediat i ha restat popular des d’aleshores.

FRANZ LISZT (Raiding, 1811 – Bayreuth, 1886) va ser el virtuós del piano més gran del seu temps, un compositor de gran originalitat, precursor de molts dels desenvolupaments posteriors de la música simfònica, i una figura principal del moviment romàntic. Entre les seves composicions destaquen dotze poemes simfònics, dos concerts per a piano (complets), diverses obres corals de caràcter sacre i una gran varietat de peces per a piano sol.
 
Com a compositor, Liszt va estendre la tècnica de l’escriptura per a piano, dotant l’instrument d’un so ple i ric, gairebé orquestral. Enquadrat entre els compositors programàtics, la majoria de les seves composicions són representacions d’escenes naturals, idees poètiques o obres d’art o literàries. El seu treball harmònic va obrir el camí vers el futur trencament de la tonalitat i la música atonal del segle xx. El pianista hongarès va ser l’artífex del poema simfònic per a orquestra i del mètode de “transformació de temes”, mitjançant el qual un o dos temes en diferents formes poden proveir les bases per a una obra sencera: un principi del qual Wagner en derivaria el sistema dels leitmotiv de les seves òperes.
 
Sens dubte una de les obres més reconeixibles escrites per a piano de Liszt, la Rapsòdia hongaresa núm. 2 forma part de la cultura popular musical des que el compositor la va escriure l’any 1847. L’obra ha tingut una vida fora de la sala de concerts: des dels germans Marx fins a Tom i Jerry, nombrosos films i curts d’animació han fet servir aquesta rapsòdia.
 
Convertit en abat de l’Església catòlica en els darrers anys de la seva vida, Liszt va declarar: “El millor de mi està en la meva música religiosa”. El judici del compositor no ha coincidit, però, amb el de la posteritat, que ha sancionat amb l’excel·lència els concerts de piano i moltes de les seves peces per a piano sol, així com una selecció de les seves obres per a orquestra. Els preludis, el més famós dels seus dotze poemes simfònics, són una d’aquestes obres.
 
Liszt tenia una forta convicció en relació amb la música programàtica, de manera que, per a ell, l’expressió lírica dels elements filosòfics i humanístics inherents a cada idea seria l’objectiu de l’obra musical. Més poèticament suggestiu que concretament descriptiu, Liszt va ser, de fet, qui es va acostar més a realitzar el sentit del prefaci de Beethoven a la seva simfonia Pastoral: “Més expressiva d’un sentiment que la pintura”. I va exercir una profunda influència en tots els compositors programàtics del segle xix, incloent-hi Wagner.
 
La manera de Liszt d’aconseguir el seu objectiu va ser el traç d’una forma lliure en la qual uns pocs temes bàsics se sotmeten a transformacions contínues de la melodia, el ritme, l’harmonia, el timbre, les dinàmiques i el tempo (d’algun d’aquests elements, d’uns quants o de tots simultàniament). Així, per exemple, un tema d’amor de Liszt pot emergir com una marxa accelerada o viceversa. És precisament això el que passa als Preludis: els temes lírics que Liszt descriu com “l’alba encisadora de cada vida” i que contenen el motiu de tres notes que recorre tota l’obra, es transformen en accelerades crides a la batalla.
 
Els preludis els va compondre l’any 1854 i, tal com va escriure el mateix Liszt en el programa, la peça havia de ser considerada la representació musical d’un poema d’Alphonse de Lamartine: “Què és la nostra vida sinó una sèrie de preludis a aquella cançó desconeguda la primera nota solemne de la qual és tocada per la mort? L’alba encisadora de cada vida és l’amor. Però on és el destí, llurs primeres joies delicioses no les trenca una tempesta. ¿I quina ànima així cruelment masegada, quan la tempesta s’escampa, no busca recrear les seves memòries en la calma plaent de la vida pastoral? Però cap home es permet ja gaudir de l’amable calma que el va dur al refugi de la natura. Car quan els sons de la trompeta criden perill, en la batalla l’home pot un cop més recuperar el ple coneixement de si mateix i de la seva fortalesa”.

 

FAZIL SAY: geni I PRESÈNCIA ESCÈNICA
 
A qui escriu aquestes línies, cap presència al piano l’havia impactat tant des que havia vist els vídeos de Glenn Gould. Així de gran és FAZIL SAY: singularíssim i tocat pel geni. Amb igualment enormes destresa tècnica i expressivitat, que potser tradueixen un “temperament romàntic” que ell mateix reconeix en la nostra conversa. Com apuntava el diari parisenc Le Figaro, “no és només i amb tot mereixement un pianista genial; sens dubte s’ha de convertir en un dels artistes més grans del segle xxi”. I així ha estat: des de fa més de vint-i-cinc anys, el pianista i compositor ocupa un lloc molt destacat en els circuits musicals internacionals, en què la seva peculiar manera de presentar-se contrasta amb el tradicionalment seriós ambient de la música clàssica, i no deixa ningú indiferent.
 
Nascut a Ankara l’any 1970, els seus excepcionals dots li van permetre estudiar amb el virtuós nord-americà David Levine a l’Institut Robert Schumann de Düsseldorf i després va prosseguir la seva formació al Conservatori de Berlín. Guanyador l’any 1994 del premi Young Concert Artists International Auditions de Nova York, ha tocat amb les orquestres i els directors més famosos d’Amèrica i d’Europa, abordant un vastíssim repertori que engloba des de Bach fins a la música contemporània. Com a músic de cambra, ha format un duo de molt èxit amb Patricia Kopatchinskaja i actua regularment amb Sol Gabetta, el Borusan Quartet d’Istanbul i altres notables instrumentistes turcs. Com a compositor, té un amplíssim catàleg, en el qual destaquen la simfonia Fenerbahçe, per a cor, piano i orquestra, la simfonia Thinking Einstein, per a piano i orquestra, i l’oratori Nazim, a més de nombrosos concerts per a piano, flauta, clarinet, trompeta, violí o guitarra, música de cambra, cançons, peces per a piano, ballets i partitures per a teatre i cinema. L’oratori el va escriure l’any 2001 per encàrrec del Ministeri de Cultura de Turquia i està dedicat al gran poeta turc Nâzim Hikmet, amb qui el compositor sent una gran afinitat “per la seva independència i llibertat de paraula”.
 
La composició és per a Fazil Say una faceta indestriable de la interpretació: “Toco i componc des que tinc cinc anys d’edat. Per a mi són dues coses absolutament complementàries. No concebo l’una sense l’altra”. Aquest polifacètic artista, que en els seus orígens va tenir una banda de jazz, el Worldjazz Quartet, associa la seva amplitud d’interessos musicals amb el seu gust per “l’experimentació”, un tret que és perceptible en l’obra Silence of Anatolia. Say va escriure aquest concert per a piano i orquestra l’any 2001 per encàrrec de l’Orquestra Nacional de França. Consta de quatre moviments força contrastats entre ells i, tal com ell mateix expressa, “està ple d’elements que remeten a la música turca”. Amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, el pianista també interpretarà el Concert per a piano núm. 23 en La major de Mozart, “un dels millors” del geni de Salzburg.

Eva Muñoz, periodista, escriptora i equip de l’OSV


Descarrega aquí l'Impressions entre bastidors en pdf 

Comparteix



L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) és una realitat empresarial i artística gestionada des de l'economia social amb vocació de servei a la seva comunitat.

Per això, el nostre projecte té aquesta triple dimensió: artística, social i empresarial.

Coneixe'ns una mica millor
Fundació Banc Sabadell Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Ajuntament de Sabadell Fluidra
Gas Natural Fenosa Uriach Grupo Memora Catalunya Música Grup Avant UAB
Amunt