Aquest migdia, a les 13h per ser més exactes, s’ha presentat la nova temporada del cicle de Simfònics al Palau. En l’acte, que s’ha fet en una de les noves sales de l’edifici, hi han intervingut el president, el director titular i el gerent de l’orquestra, i també els responsables del Palau de la Música Catalana.

Entre el públic també hi era Jordi Cervelló, compositor resident de l’orquestra la pròxima temporada, amb qui vam parlar fa uns dies. Aquesta conversa  la penjarem ben aviat al nostre blog.

I aquí teniu algunes de les intervencions, en l’ordre en que s’han produït:

Mariona Carulla,
presidenta de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana

Jordi Cos, president de l’Orquestra Simfònica del Vallès

Joan Llinares,
director general de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana

Ruben Gimeno, director titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès

Alberto Sampablo, gerent de l’Orquestra Simfònica del Vallès

I finalment, Tona Casas, una de les espectadores que ha participat en el projecte ‘Les cadires de la Simfònica‘ d’aquesta temporada i que també estava present a la roda de premsa, ens valorava l’experiència:

Benjamin Zander

1) Auditoris

Obro amb la imatge d’un dels auditoris més emblemàtics de l’arquitectura moderna espanyola, creació de Santiago Calatrava: l’Auditori de Tenerife, un ocell a la vora del mar la superfície del qual està feta amb el trencadís característic de Gaudí. Perquè la qualitat també passa per tenir una casa pròpia, que no tenim. Fins que arribi, gaudiu d’una línia tan corba com una ona musical:

————————————————————————

2) Què pensa en Llinares?

Us adjunto una entrevista amb Joan Llinares, publicada quan era gestor del MNAC i abans del seu nomenament com a director executiu del Palau, d’on es poden extreure unes pautes sobre el seu pensament. Com a mostra la frase on diu que un Palau de la Música sense orquestra resident no és un Palau de la Música, o almenys així m’ha semblat llegir-ho.

“O quizás habría que pensar si el modelo de los noventa continúa vigente. También se han creado muchos centros sin un modelo objetivo o sin colecciones. Un ejemplo claro es el Guggenheim, que nació como algo más que un museo, como un proyecto político, una atracción turística y sin colección. Y ya se sabe que un museo sin colección no lo es.”

La resta, aquí:
http://bit.ly/4RpK2v

————————————————————————

3) El màrqueting de l’ego

En un context de crisi, les empreses, per tal de vendre, exalten l’ego dels consumidors en la publicitat dels seus productes: “Windows 7 va ser idea meva”,  “Ikea: Benvinguts a la República Independent de casa meva”…

Segons  François Hernaez, de l’institut d’estudis TNS media Intelligence:
“aquest recurs al “jo”, al pronom possessiu, tendeix a humanitzar la marca i a reconèixer el poder del “consu-decidor”.

Conclusió: “OSV, la meva orquestra” (???)

La resta de l’article, al diari “Le Monde”:
http://bit.ly/7eG6Cf

————————————————————————

4) Sempre massa fort…

Una observació del mític director Bernard Haitink després d’ assajar amb l’orquestra d’estudiants de la Julliard School de Nova York, i que convidar a la reflexió sobre els perills de convertir-se en una orquestra de perpetu forte o el que és pitjor, mezzoforte:

“En principi, tant les orquestres professionals com les d’estudiants sempre toquen massa fort. Tu mai  has de demanar un forte , arriba per ell mateix.  Només has de demanar diferents tipus de forte.”

La crònica en tota la seva integritat, en aquest enllaç:
http://bit.ly/7lyagM