“El que és propi de l’art és expressar l’estrip entre el projecte personal de l’individu
i el que li imposa el món.”
T. Adorno

1) Auditoris

Els mes de març de l’any passat us enviava aquesta notícia:

“ En els països escandinaus s’han construït 40 nous auditoris i teatres d’òpera en els darrers anys. El cas és que a la capital de Finlàndia, Hèlsinki, estan construint un altre auditori l’obertura del qual està prevista a les acaballes del 2011. El Musiikkikato tindrà una capacitat per a 1.700 persones i serà la seu de Sibelius Academy, de l’Helsinki Philharmonic i probablement de la Finnish Radio Symphony Orchestra. Els 189 (!!) milions d’euros del seu cost estan finançats entre la ciutat i l’Estat.

I serà així:

http://www.uusisuomi.fi/files/kuvat/musiikkitalo.jpg

Doncs bé, l’han acabat abans del que estava previst: el nou Auditori d’Helsinki, Musiikkikato, va obrir les seves portes el 31 d’agost del 2011.

A l’enllaç següent hi trobareu imatges de l’Auditori i de l’espectacle amb què s’inaugurà:

Felicitar-nos de l’èxit del nostre darrer concert, dissabte, al Palau. L’assistència de públic fou major del que les dades entre setmana feien preveure. El que sembla demostrar que cada cop més la gent decideix a darrera hora les seves opcions d’oci. Penso que hi va contribuir l’entrevista que publicà El Periódico a Veronika Eberle, col·locada estratègicament, en l’edició escrita, al costat de la cartellera de cinema (!!).

http://bit.ly/wP7J2X

En tot cas, va ser un molt bon concert. Verònika, amb el seu Stradivarius, va estar extraordinària, com el Cor Madrigal. I Rubén va dirigir Sibelius i Peer Gynt de manera fantàstica, gaudint i fent-nos gaudir a nosaltres.

Vam emocionar, com ha deixat escrit en el Facebook una de les nostres abonades, Maria Hilaria Labrador :

“Ha estat un concert fantàstic, us felicito, m’ha tocat a fons, se’m sortien les llàgrimes de l’emoció, quina violinista més bona.“

Felicitats a tots!!!

Un dels reptes d’aquest nou Auditori d’Helsinki serà com omplir-lo de gent, perquè el Sr. Timo Cantell, professor de Gestió Cultural a la Sibelius Academy de la capital finesa sosté, en les conclusions d’un estudi que ha elaborat sobre assistència dels joves als concerts de música clàssica, que en un futur molt proper les orquestres fineses poden perdre la seva base d’audiència.

L’estudi de Cantell té rellevància perquè està fet a Finlàndia, un model de país pel que fa, entre d’altres coses, al seu sistema educatiu i a la seva aposta per la música simfònica. El grup seleccionat representa els adults joves amb estudis superiors i urbans que podrien -almenys en teoria, a jutjar pels seus antecedents– anar a concerts, però que per diverses raons, decideix fer-ho.

Entre les raons recollides per Cantell, a més dels sovintejats “la manca de temps” o “el preu de les entrades”, destaca la percepció del concert simfònic com a una activitat intel·lectual abans que emocional.

Aquí, l’estudi de Cantell:
http://www.imc-cim.org/programmes/WFM3/papers/session5/Cantell.pdf

Perquè la gent vagi a un auditori cal facilitar-ne l’accés a través d’un òptim sistema d’adquisició d’entrades. Per exemple, us imagineu que en el programa de mà dels nostres concerts hi hagués un codi de barres amb què a través del mòbil es poguessin comprar les entrades del següent concert? Bé, aquest és el futur que imagina al seu bloc Andrew Taylor, mestre de gestors culturals, i es pregunta:

La nova sinergia fa que em pregunti, encara més, sobre l’estructura anacrònica de taquilla en la majoria de centres d’arts escèniques. Molta gent del públic duen els dispositius mòbils amb càmeres i accés a Internet (no tots, per ser justos), per què no explorar la possibilitat de la presència en física en la selecció i compra d’esdeveniments ?

Les botigues d’Apple són el model:

Com sempre, Apple sembla estar redefinint el concepte de la botiga física (no hi ha caixes, sino preferència si compres alguna cosa a la botiga o simplement navegues per fer la teva compra més tard en línia). I ara, sense necessitat d’un intermediari .

Aquí l’article:
http://www.artsjournal.com/artfulmanager/main/mobile-meets-local-get-used-to.php

Reconeixem la importància del paper social que podem jugar com a orquestra, però Sarah Lutman, antiga fagotista i ara consultora en gestió cultural, ens adverteix sobre la perversió d’aquest nou enfocament centrat en el que anomena “problematització” de les institucions culturals. És a dir, Quin problema volem resoldre com a empresa cultural?

En paraules seves:
Em pregunto l’efecte que aquesta cultura de la patologia, el diagnòstic i el  tractament, està tenint en el sector sense ànim de lucre en general i en el sector cultural en particular. Cada vegada més les empreses culturals juguen el paper d’una espècie de metge de beneficència, que identifica una “malaltia” social on les donacions resultarien com els medicaments necessaris per a la curació. (…) El marc de problema / solució és especialment insidiosa en les arts.

De fet, els veritables “ problemes” que podem resoldre no són fàcils de documentar i resulta difícil d’aplicar un enfocament científic social per a ells. La nostra documentació dels resultats és més qualitativa que quantitativa.

Ara bé, això són problemes?:

- Més gent hauria de trobar la bellesa com a part de la seva vida quotidiana.

- Totes les persones mereixen accés al poder transformador de la creació artística, i la seva capacitat per actuar alhora en els aspectes físics, intel·lectuals i espirituals de l’ésser humà.

- L’ impuls creatiu és tan bàsic per a la nostra espècie com la necessitat d’aliments i el cultiu de la creativitat individual, que es traduirà en una vida més rica i plena.

Interessant reflexió a la fi, que ens recorda la necessitat de tenir un enfocament positiu, “no problematitzat”, al voltant de la funció social d’una orquestra.

“Els problemes de la ‘problematització’ ”:
http://www.artsjournal.com/speaker/2012/01/the-problem-with-problemization/

Segons la firma americana Jump Associates, dedicada a crear noves oportunitats de negoci per a les empreses, existeixen diferents tipus d’innovació:

les sostenidores, les trencadores i les pertorbadores.

- Les sostenidores són aquelles que et permeten seguir en el mercat: una marca de sabó que afegeix un aroma de maduixa, poso per cas, a la fórmula.

- Les trencadores ajuden a pujar un nivell dins d’una categoria existent: els Netbooks en relació als ordinadors portàtils.

- Les pertorbadores són les que converteixen en obsoletes les altres opcions que hi ha al mercat: l’Ipad, per exemple.

Els de Jump també apunten quin efecte té cada innovació en el capítol d’ingressos de l’empresa. Així, les innovacions pertorbadores són de més llarga gestació però el creixement dels ingressos és exponencial.

Més aquí:
http://www.fastcodesign.com/1665186/there-are-three-types-of-innovation-heres-how-to-manage-them

Ja us he parlat algun cop de l’Orquestra “Spira Mirabilis”, nascuda a Itàlia i que està proposant una manera d’entendre la música. I us deia que els trets distintius de la seva identitat són:

- Treballar sense director

- Només tocar una obra per concert i l’explicar-la al públic abans de la interpretació

- Els músics reben el públic a l’entrada de la sala

- Fer concerts tipus “escamots”: tocar en places, mercats al carrer…, sense previ avís com a promoció d’un concert proper.

- Entendre la música com a una experiència compartida amb el públic.

És a dir, tenen un nom especial (“l’espiral meravellosa”) i uns trets que els diferencien de les formacions tradicionals. Si es diguessin “Orquestra de” i presentessin la música a la manera tradicional, dubto molt que haguessin guanyat un espai en el mercat.

Mireu aquest vídeo i fixeu-vos on és el públic i on els músics!!
http://youtu.be/hvIipEa-Z0E

La seva pàgina web:
http://www.spiramirabilis.com/Spirit.aspx

Un article curiós que ens explica el creixement en els darrers temps del nombre de persones que reben classes de música a través de Skype:
http://nyti.ms/zgD5kX

Ja deveu saber que el director de la Filharmònica de Nova York, Alan Gilbert, va aturar recentment un concert de l’orquestra a les acaballes de la interpretació de la Novena de Mahler, perquè a un espectador li va sonar el mòbil amb el timbre de marimba. A algú li ha faltat temps per reproduir l’efecte amb la versió de Leonard Bernstein. Mahler amb mòbil i marimba:

Si un mecenes li compra a un artista que necessita diners,
el mecenes s’iguala llavors l’artista,
introdueix art en el món,
crea.

Ezra Pound

Mecenatge Cultural

La frase de Pound és ja una peça de museu segons es desprèn d’un interessant article del diari Le Monde (trobareu l’enllaç al final) sobre mecenatge a França, tot i que també es pot traslladat  a qualsevol país.

El cas és que del 2008 al 2010 el mecenatge de la cultura s’ha reduït un 63% al país veí!!!

No és rar que diguin, doncs: ”Le mécénat culturel est en train de mourir, ou du moins, de se transformer radicalement”.

Segons apunta l’article, hi ha quatre noves tendències pel que fa a mecenatge:

1. Algunes empreses s’estimen més ser mecenes d’un projecte cultural gran i visible que de 15 petits i poc visibles.

2. Altres només fan mecenatge de projectes culturals amb un rellevant component social : “Les grands patrons doivent rendre des comptes à leurs actionnaires et à leurs salariés. Faire du social, de l’humanitaire ou de l’environnemental est devenu plus facile“. O bé, com diu el responsable de mecenatge del Louvre: “Le discours auquel sont sensibles les entreprises aujourd’hui ne passe plus par la beauté de l’art mais par la culture comme facteur d’équilibre de la société“.

I a l’Òpera de París els hi passa el mateix que a nosaltres: ”Il est plus facile de trouver des fonds pour notre programme pédagogique “Dix mois d’école et d’opéra” que pour une création”.

3. El mecenatge individual. Exemple: Au Louvre, Les Trois Grâces de Cranach ont affolé le mécène de la rue : “Sur le 1,5 million d’euros de souscriptions, 1,2 million est venu de donateurs individuels“.

4. Es demana una implicació dels artistes amb l’empresa patrocinadora, (aspecte que ja hem comentat en les nostres reunions), com apunta el responsable de la Fundació Orange:  “Du coup, on demande aux artistes une implication dans l’entreprise qui dépasse la contrepartie du logo et des places de concerts. Nous ne sommes plus de simples bailleurs de fonds“.

Tot i així, els governs també tenen la seva part de responsabilitat segons la presidenta de la Fundació BNP Paribas:

“Le mécénat est très clairement lié à l’affirmation d’une politique culturelle forte or le désengagement des pouvoirs publics et le manque de grands projets culturels découragent les entreprises“.

… i una Llei de Mecenatge engrescadora, afegiria jo!!!!

Més informació: http://ves.cat/ax43

1) Instruments reciclats

Un vídeo que ensenya com Magnus Lindberg, compositor en residència de la Filharmònica de Nova York, i els solistes de la secció de percussió de l’orquestra remenen en una deixalleria a la recerca d’instruments per a interpretar una obra de Lindberg. Instruments reciclats:

Una Cinquena del sord  inquietant. Per quan tingueu molta set de Beethoven!!!

Heu de fer una visita al blog de fotografia del nostre company Ricardo. A més de ser un bon músic, demostra ser un molt bon fotògraf. Li he demanat que dugui la càmera a la propera reunió del Consell. Pentineu-vos, els qui encara podeu!!

http://omarnapena.blogspot.com/

.

Ha mort Indiana Jones… Vull dir que ha mort el trompetista de l’Orquestra Simfònica de Londres, Maurice Murphy, per a qui John Williams va escriure  aquest tema:
http://lso.co.uk/downloadables/lumps/upload/998-161.m3u

Aquí el podeu veure fent una classe magistral:

Descansi en pau

1) Orquestra i públic

Greg Sandow, referent alhora de dissenyar un nou futur per la música que fem, proposa com hauria de sentir-se el públic després d’anar a un concert:

- Em sento benvingut quan vaig al concert
- Hi ha emoció
- Sempre em sorprèn el que fan…

Per que el públic se senti benvingut, Sandow posa uns quants exemples.
El primer:

- Marin Alsop, directora de l’Orquestra Simfònica de Baltimore, i els músics de la seva orquestra, intercanvien impressions del concert amb el públic a la mitja part.

La resta, aquí:
http://bit.ly/bMag9o

Des del 1992, l’Estat alemany ha reduit el nombre d’orquestres subvencionades de 168 a 133. Són 35 menys. És a dir, l’Estat tendeix cada cop més a reduir les seves aportacions a les entitats musicals.

Fa uns dies, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, sostenía en la revisió del Pla Estratègic de Barcelona: “la generalización de la acción concertada público-privada para crear valor y especialmente ocupación.” (…) La entrada privada en servicios públicos «es una opción fuerte».

Al Regne Unit també estan començant a preguntar-se si no hi haurà massa orquestres a Londres i si els teatres públics no estaran també rebent massa diner públic.

A la fi, la música clàssica està patint no només una crisi de públic, sinó també una crisi de legitimitat i finalitat, que la davallada econòmica ha fet més palesa. Està començant una nova època per a les “orquestres públiques”?

Aquestes són les respostes que van donar alumnes d’una Universitat del Primer Món, la de Toronto:

Per què és molt cerebral, sense cap crida a l’emoció. Les obres són massa llargues. Rítmicament, la música clàssica és molt pobre, i els tempos són molt fúnebres. Les melodies són insípides. El so d’una orquestra és molt suau i refinat, i no supera el d’una banda de rock en un estadi de futbol. Molta música és només instrumental, sense text que li doni sentit. I quan hi ha cantants, el seu estil  és molt artificial i no s’entén el que diuen. És elitista, originalment destinada a rics europeus que es creien superiors als altres. No té res a veure amb el món contemporani. Dius que hi ha compositors que avui segueixen fent música clàssica? No els coneixo.

Més, aquí:
http://bit.ly/bTajna

“La música es buida dins meu, m’escolto a través d’ ella”
M. Blanchot

1) Auditoris

A Torrevella (Alacant), la dels apartaments del programa televisiu  “Un, dos, tres”, té 104.000 habitants empadronats (2009) però la població s’enfila fins als 650.000 durant l’estiu. Ara, estan acabant un nou auditori amb capacitat per a 1.800 persones, amb sala simfònica i sala de cambra, a més d’una escola de música que encabirà 240 alumnes. L’arquitecte és José M. Tomás, i el seu cost és de 36 milions d’euros. L’Alberto, el nostre gerent, ja li ha fet una visita i és possible que hi anem a tocar un cop inaugurat, que serà molt aviat.

Segons Cristina Morató, directora general de Grans Projectes de la Comunitat Valenciana: el Auditorio Conservatorio será un gran centro de referencia de vanguardia y modernidad que actuará al mismo tiempo como un motor esencial para el desarrollo cultural y el progreso económico, así como para la creación de empleo”. (No se us acudeixi de comparar-ho amb res del que no passa aquí)

Aquí el podeu veure pràcticament enllestit:

L’orquestra “Spira Mirabilis“, nascuda a Itàlia,  està proposant una manera d’entendre la música que s’acosta molt a la nostra. Trets distintius de la seva identitat:

- Toquen sense director

- Només toquen una obra per concert i l’expliquen al públic abans de la interpretació

- Els músics reben el públic a l’entrada de la sala

- Fan concerts tipus “escamot”: tocar en places, supermercats…, sense previ avís com a promoció d’un concert proper.

- Entenen la música com a una experiència compartida amb el públic.

Per això, no estan en crisi i tenen molta feina!!

Més informació:
http://www.spiramirabilis.com/Spirit.aspx

I aquí els podeu veure i escoltar:

… i aquí en una de les seves accions de guerrilla:

Crítica dels seus recents concerts a Londres:
http://ves.cat/amDs

1) Corte-gebouw

La crisi està afectant les orquestres holandeses. El govern està enllestint un pla d’estalvi de 220 milions d’euros en les subvencions a les arts, especialment a les destinades a excel·lents orquestres.  Tal mesura, que pensa aplicar-se l’any que ve, suposaria la pèrdua del seu lloc de treball a prop de 300 músics, posant en perill la supervivència d’orquestres de prestigi com la Filharmònica de Rotterdam o l’Orquestra de La Haia. Encara no se sap quin efecte pot tenir sobre la del Concertgebouw.

Més informació:
http://www.dvhn.nl/nieuws/kunst/article6391835.ece/Bijl-in-de-cultuur.

2) La pantera de Bach

És una mica rosa, i  està fugada…

Concert per a “solistes de paper” i orquestra, de Tan Dun:

Per recuperar ‘mirades’ anteriors, cliqueu AQUÍ!

1) Una nova definició de músic d’orquestra

Els músics de l’Orquestra Simfònica de Detroit han firmat un nou contracte que inclou una nova definició de la seva feina. Des d’ara, a més d’una rebaixa de quasi un 30% en el sou, un músic de l’orquestra també haurà de fer visites a les escoles, parlar en públic, treballar a l’arxiu i qualsevol altra activitat relacionada amb la  música. L’objectiu és connectar l’orquestra amb la seva comunitat. A la fi, els músics d’una orquestra no es poden  limitar a fer només assajos i concerts, sobretot en una ciutat que pateix moltes dificultats econòmiques com Detroit. Les altres orquestres dels Estats Units ja estan prenent nota.

Aquí completareu la notícia:
http://www.artsjournal.com/artfulmanager/main/redefining-service.php

2) Connexions clàssic-pop

En la seva darrera obra, Hammered Out, el compositor britànic Mark-Antony Turnage, un dels màxims representants de la música contemporània, fa una clara referència a la cançó Single Ladies de Beyoncé. Una connexió més entre gèneres si estils.

Escolteu l’obra amb la cançó de Beyoncé superposada  al damunt. Clavada!!

http://www.youtube.com/watch?v=Eu-gYUoJRj0

Joan Busquets

1) Auditoris

El 2005 Luxemburg va inaugurar el seu nou Auditori, ideat per l’arquitecte Christian de Portzamparc, autor de la Ciutat de la Música de París. L’espai, seu de l’Orquestra Filharmònica del Gran Ducat, disposa de tres sales: la simfònica, amb una capacitat per a 1506 espectadors; una altra, amb 313 butaques, per a la interpretació de la música de cambra; i una tercera per a música experimental. El seu cost va ser de 70 milions d’euros. Perquè la qualitat d’una orquestra també depèn de la qualitat acústica de l’auditori que no tenim.

La sala de dia: La sala de nit:

.
La sala de nit:

Gustavo Dudamel, com a director de la Filharmònica de Los Àngeles, és conscient que cal obrir les orquestres a nous públics sense perdre el que ja tenen.

“Hem d’anar a ensenyar a la gent el què és la música clàssica. Nosaltres diem de vegades que la música clàssica té un públic reduït, però és perquè la gent no té l’oportunitat de sentir-la de prop (…)

“No és que a la gent no li agradi la música clàssica. És que no tenen l’oportunitat d’escoltar-la i experimentar-la. Assistir a un concert de vegades pot ser molt difícil. Pot ser un llarg viatge.  A més, hi ha el preu de les entrades… Però quan la música va a la comunitat – no la comunitat que ve al concert – és quan diuen, ‘Wow! Jo no sabia que aquesta música fos tan sorprenent!

Més informació:
http://ves.cat/akqI

El gerent del  Metropolitan Opera (MET) de Nova York, Peter Gielb, ha tingut la idea de produir  una òpera barroca d’òperes barroques, és a dir, una òpera construïda amb diferents parts de diferents  òperes. El compositor i llibretista Jeremy Sands serà l’encarregat de donar a aquest interessant pastiche una certa coherència dramàtica, mentre que William Christie en farà la selecció musical. De moment, ja se sap que l’òpera començarà amb l’obertura d’Alcina de Händel, de qui també podran escoltar-se  fragments de “Il Trionfo del Tempo e del Disinganno” i “La Resurrezione“, i de les seves òperes “Ariodante” i “Teseo“. De Vivaldi, s’inclouran ariès de “Farnace” i “Griselda”. El repartiment estarà encapçalat per Plácido Domingo encarnant a Neptú.

Més informació:
http://www.nytimes.com/2010/09/15/arts/music/15opera.html?_r=1

1) Solistes 2.0

James Rhodes, pianista.

Rhodes és un músic que ha creat un nou format de concert, molt més a prop dels concerts de pop que dels clàssics, en què presenta les obres farcint-les amb anècdotes tant personals com dels compositors. Persona de passat turbulent, víctima de les drogues i dels abusos sexuals, Rhodes és dels primers músics clàssics que s’ha fet un lloc entre els nous públics. Com diu la periodista Anne Midgette, el secret sembla estar en aquesta fórmula: mateix contingut  x diferent paquet= més audiència.

Com veureu, té una inusual manera de presentar-se:
http://www.jamesrhodespianist.com/

I és del primers músics que fa servir un iPad com a partitura:

.

I toca així :

França s’ha sumat a la formació d’orquestres de joves amb vocació social. Des de gener d’aquest any, 450 nens d’entre 7 i 12 anys d’edat, provinents dels barris més desfavorits de París i sense coneixements musicals, participen en l’Orquestra DEMOS.  Es tracata d’una iniciativa del Consell de la creació artística, que ha engegat aquest projecte dotant-lo d’una subvenció d’1 milió d’euros anuals fins al 2012.

S’hi han format 15 grups de nens que  es troben dos dies a la setmana fora de l’horari escolar. Entre els professors, hi ha membres de l’Orquestra de París i professorat de les escoles de música. El projecte d’aquest curs ha culminat amb un concert obert al públic, parents i autoritats, a la Sala Pleyel.

Més informació:
http://www.lepoint.fr/archives/article.php/447059

I aquí veureu com els nens ho fan prou bé…

1) La música de la filosofia

L’ historiador Jay Kennedy ha descobert que els Diàlegs de Plató estan estructurats d’acord amb la divisió de Pitàgores de l’octava en 12 tons. Fins i tot, Kennedy va trobar que els “conceptes positius” dels Diàlegs coincidien amb l’escala harmoniosa de Pitàgores, i els conceptes negatius amb els intervals dissonants. L’historiador creu d’aquesta manera Plató ocultava la seva condició d’heretge sota un codi secret: “L’Univers està regit per la llei matemàtica i no per Zeus”.

Si en voleu saber més:
http://ves.cat/ajNp

La Simfonia “La sorpresa” de Haydn continua sorprenent a les audiències contemporànies, però no com el compositor va preveure. En aquest cas, l’orquestra que dirigeix Mark Minkowski substitueix l’acord sorpresa, que avui ja no sorprèn a ningú, amb un altre efecte més sorprenent en els nostres temps.

Deixeu-vos sorprendre per Haydn aquí (No us espanteu!):
http://www.gregsandow.com/BookBlog/surprise%20excerpt.mp3

Greg Sandow considera que el principal problema de la música clàssica és que “no ha canviat al ritme que ho feia la nostra cultura, que actualment s’ha tornat més informal, creativa i participativa“.

I entre els canvis culturals en destaca dos:
“En primer lloc, la cultura popular ha desenvolupat el seu propi art seriós. Així que ja no es pot parlar sobre la música clàssica (i arts d’altre tipus) dempeus enfront de l’entreteniment barat de masses. La música clàssica ara coexisteix amb subtils, complexes noves formes d’art musical, que a un públic contemporani els hi poden semblar més intel·ligents, i certament estan més profundament lligades a la vida i al pensament contemporanis. En segon lloc, la fi de l’hegemonia europea en el món, que s’ha reflectit en la cultura. “

Les conseqüències per a la música clàssica:

* L’envelliment del públic.

* La disminució de la cobertura mediàtica.

* Un canvi en el que les ciutats busquen, ja que si volen atraure a la gent ja no necessiten una orquestra o una companyia d’òpera, sinó carrils bici, la diversitat cultural i una banda local de música.

* Una disminució de les vendes d’entrades per als concerts de música clàssica.

* Una disminució del finançament i patrocini per a la música clàssica, que sembla ser serà pitjor en el futur, perquè les persones més joves ara donen els seus diners a causes humanitàries o socials abans que a la cultura.

Més, aquí:
http://www.artsjournal.com/sandow/2010/07/what_i_said_in_australia_1.html

Podeu recuperar més ‘mirades’ fent clic AQUÍ!