Avui ens venia molt de gust compartir amb vosaltres una carta que vam rebre fa uns dies d’una persona que va poder gaudir d’un dels nostres concerts des de l’escenari. Moltes gràcies, Jesús, i esperem retrobar-te ben aviat!
Hola:
Soy Jesús Castel, el último afortunado para presenciar un concierto en el Palau de la Musica Catalana desde una butaca al lado de la orquesta. Quiero expresar mi máximo agradecimiento a toda la orquesta, desde la concertino hasta la flautín, pasando por toda la cuerda, las maderas, los metales y las percusiones. Por supuesto a la directora Shi-Yeon Sung, y no me olvido de Pilar, la secretaria, de quien recibí un trato exquisito.
Para mí, ha sido una experiencia única e imposible de olvidar. Soy una persona que ama y siente profundamente la música clásica, la he estudiado y la he ejecutado al piano; pero sentirla al lado de una gran orquesta como lo es la Orquesta Sinfónica del Vallés, en esta ocasión dirigida magistralmente por la directora coreana Shi-Yean Sung, e interpretando la música de Bach, Schubert y Beethoven -sin duda mis tres músicos preferidos, especialmente Schubert-, donde la música se podía no sólo escuchar sino también casi palparla con las manos. Ha sido algo maravilloso. Todo eso unido a la gran emoción de estar en el escenario del Palau, por donde tantos y tantos genios y artistas han pasado.
Permitidme dos palabras sobre la actuación de la Orquesta Sinfónica del Vallés que, desde mi humilde punto de vista, fue fantástica, con una ejecución muy clara y equilibrada, llena de matices, y con una sincronización perfecta. Un perfecto diálogo entre las distintas partes de la orquesta, contundente y plena en el “tutti” orquestal. En definitiva, una gran orquesta. Aún resuenan en mi cabeza los últimos acordes de la Quinta de Beethoven, indicándonos el camino a seguir. La interpretación de la Tercera de Schubert fue deliciosa e íntima, y sin faltarle carácter, como lo demuestra su ùltimo movimiento, genial, con el permiso e Beethoven. Bach, me supo a poco, pero ya no se podía pedir más al programa.
También fue muy bonito poder conocer la orquesta por dentro, saludando a la directora, la concertino, algunos otros profesores y al propio gerente de la Orquesta, siempre acompañado por Pilar, a quien de nuevo agradezco su trato.
Muchas gracias, Orquesta Sinfónica del Vallés, por este regalo, y que mucha gente lo pueda disfrutar de la manera que yo lo he hecho. Espero que no será la última vez que nos encontremos, aunque ya no sea en el escenario.
Os deseo una larga vida llena de éxitos, como el de anoche.
Aquí teniu l’article que surt publicat en l’edició d’avui del Diari de Sabadell i que firma Josep Ache. Fa referència al concert que vam celebrar divendres al Teatre Principal de Sabadell. Per veure’l més gran, feu clic en les fletxes inferiors de la part dreta.
Recuperem l’entrevista a Òscar Diago, l’oboïsta titular de la nostra orquestra, que va sonar ahir a la nit a l’informatiu Notes de clàssica de Catalunya Música.
Aquí teniu la crítica que Jordi Maluquer va publicar al diari Avui i que va sortir en l’edició del dissabte 21 de gener. Si la voleu llegir còmodament, feu clic a les fletxes inferiors de la part dreta.
Aquí teniu un nou exemplar del dossier que Xavier Riba -un dels músics que formen la Simfònica del Vallès- prepara per a cada concert. Per veure-ho en gran, feu clic en les fletxes de la part inferior dreta. Si el voleu descarregar, feu clic en aquest enllaç. Bona lectura!
Després d’una pausa d’uns quants mesos, torna un dels apartats més seguits d’aquest blog: les reflexions i troballes de Jordi Cos, president i violista de la nostra orquestra. Si voleu recuperar ‘Mirades’ anteriors, feu clic en aquest enllaç.
“El que és propi de l’art és expressar l’estrip entre el projecte personal de l’individu
i el que li imposa el món.” T. Adorno
1) Auditoris
Els mes de març de l’any passat us enviava aquesta notícia:
“ En els països escandinaus s’han construït 40 nous auditoris i teatres d’òpera en els darrers anys. El cas és que a la capital de Finlàndia, Hèlsinki, estan construint un altre auditori l’obertura del qual està prevista a les acaballes del 2011. El Musiikkikato tindrà una capacitat per a 1.700 persones i serà la seu de Sibelius Academy, de l’Helsinki Philharmonic i probablement de la Finnish Radio Symphony Orchestra. Els 189 (!!) milions d’euros del seu cost estan finançats entre la ciutat i l’Estat.
Doncs bé, l’han acabat abans del que estava previst: el nou Auditori d’Helsinki, Musiikkikato, va obrir les seves portes el 31 d’agost del 2011.
A l’enllaç següent hi trobareu imatges de l’Auditori i de l’espectacle amb què s’inaugurà:
.
2) L’OSV emociona!!!
Felicitar-nos de l’èxit del nostre darrer concert, dissabte, al Palau. L’assistència de públic fou major del que les dades entre setmana feien preveure. El que sembla demostrar que cada cop més la gent decideix a darrera hora les seves opcions d’oci. Penso que hi va contribuir l’entrevista que publicà El Periódico a Veronika Eberle, col·locada estratègicament, en l’edició escrita, al costat de la cartellera de cinema (!!).
En tot cas, va ser un molt bon concert. Verònika, amb el seu Stradivarius, va estar extraordinària, com el Cor Madrigal. I Rubén va dirigir Sibelius i Peer Gynt de manera fantàstica, gaudint i fent-nos gaudir a nosaltres.
Vam emocionar, com ha deixat escrit en el Facebook una de les nostres abonades, Maria Hilaria Labrador :
“Ha estat un concert fantàstic, us felicito, m’ha tocat a fons, se’m sortien les llàgrimes de l’emoció, quina violinista més bona.“
Felicitats a tots!!!
.
3) Crisi de públic
Un dels reptes d’aquest nou Auditori d’Helsinki serà com omplir-lo de gent, perquè el Sr. Timo Cantell, professor de Gestió Cultural a la Sibelius Academy de la capital finesa sosté, en les conclusions d’un estudi que ha elaborat sobre assistència dels joves als concerts de música clàssica, que en un futur molt proper les orquestres fineses poden perdre la seva base d’audiència.
L’estudi de Cantell té rellevància perquè està fet a Finlàndia, un model de país pel que fa, entre d’altres coses, al seu sistema educatiu i a la seva aposta per la música simfònica. El grup seleccionat representa els adults joves amb estudis superiors i urbans que podrien -almenys en teoria, a jutjar pels seus antecedents– anar a concerts, però que per diverses raons, decideix fer-ho.
Entre les raons recollides per Cantell, a més dels sovintejats “la manca de temps” o “el preu de les entrades”, destaca la percepció del concert simfònic com a una activitat intel·lectual abans que emocional.
Perquè la gent vagi a un auditori cal facilitar-ne l’accés a través d’un òptim sistema d’adquisició d’entrades. Per exemple, us imagineu que en el programa de mà dels nostres concerts hi hagués un codi de barres amb què a través del mòbil es poguessin comprar les entrades del següent concert? Bé, aquest és el futur que imagina al seu bloc Andrew Taylor, mestre de gestors culturals, i es pregunta:
La nova sinergia fa que em pregunti, encara més, sobre l’estructura anacrònica de taquilla en la majoria de centres d’arts escèniques. Molta gent del públic duen els dispositius mòbils amb càmeres i accés a Internet (no tots, per ser justos), per què no explorar la possibilitat de la presència en física en la selecció i compra d’esdeveniments ?
Les botigues d’Apple són el model:
Com sempre, Applesembla estarredefinintel conceptede la botigafísica(no hi hacaixes, sino preferènciasi compresalguna cosaa la botigaosimplementnaveguesperferla teva compraméstarden línia). Iara, sensenecessitatd’unintermediari.
Reconeixem la importància del paper social que podem jugar com a orquestra, però Sarah Lutman, antiga fagotista i ara consultora en gestió cultural, ens adverteix sobre la perversió d’aquest nou enfocament centrat en el que anomena “problematització” de les institucions culturals. És a dir, Quin problema volem resoldre com a empresa cultural?
En paraules seves: Em pregunto l’efecte que aquesta cultura de la patologia, el diagnòstic i el tractament, està tenint en el sector sense ànim de lucre en general i en el sector cultural en particular. Cada vegada més les empreses culturals juguen el paper d’una espècie de metge de beneficència, que identifica una “malaltia” social on les donacions resultarien com els medicaments necessaris per a la curació. (…) El marc de problema / solució és especialment insidiosa en les arts.
De fet, els veritables “ problemes” que podem resoldre no són fàcils de documentar i resulta difícil d’aplicar un enfocament científic social per a ells. La nostra documentació dels resultats és més qualitativa que quantitativa.
Ara bé, això són problemes?:
- Més gent hauria de trobar la bellesa com a part de la seva vida quotidiana.
- Totes les persones mereixen accés al poder transformador de la creació artística, i la seva capacitat per actuar alhora en els aspectes físics, intel·lectuals i espirituals de l’ésser humà.
- L’ impuls creatiu és tan bàsic per a la nostra espècie com la necessitat d’aliments i el cultiu de la creativitat individual, que es traduirà en una vida més rica i plena.
Interessant reflexió a la fi, que ens recorda la necessitat de tenir un enfocament positiu, “no problematitzat”, al voltant de la funció social d’una orquestra.
Segons la firma americana Jump Associates, dedicada a crear noves oportunitats de negoci per a les empreses, existeixen diferents tipus d’innovació:
les sostenidores, les trencadores i les pertorbadores.
- Les sostenidores són aquelles que et permeten seguir en el mercat: una marca de sabó que afegeix un aroma de maduixa, poso per cas, a la fórmula.
- Les trencadores ajuden a pujar un nivell dins d’una categoria existent: els Netbooks en relació als ordinadors portàtils.
- Les pertorbadores són les que converteixen en obsoletes les altres opcions que hi ha al mercat: l’Ipad, per exemple.
Els de Jump també apunten quin efecte té cada innovació en el capítol d’ingressos de l’empresa. Així, les innovacions pertorbadores són de més llarga gestació però el creixement dels ingressos és exponencial.
.
7) Models d’orquestra i de concert: L’espiral meravellosa
Ja us he parlat algun cop de l’Orquestra “Spira Mirabilis”, nascuda a Itàlia i que està proposant una manera d’entendre la música. I us deia que els trets distintius de la seva identitat són:
- Treballar sense director
- Només tocar una obra per concert i l’explicar-la al públic abans de la interpretació
- Els músics reben el públic a l’entrada de la sala
- Fer concerts tipus “escamots”: tocar en places, mercats al carrer…, sense previ avís com a promoció d’un concert proper.
- Entendre la música com a una experiència compartida amb el públic.
És a dir, tenen un nom especial (“l’espiral meravellosa”) i uns trets que els diferencien de les formacions tradicionals. Si es diguessin “Orquestra de” i presentessin la música a la manera tradicional, dubto molt que haguessin guanyat un espai en el mercat.
Un article curiós que ens explica el creixement en els darrers temps del nombre de persones que reben classes de música a través de Skype: http://nyti.ms/zgD5kX
.
9) Mahler amb mòbil i marimba
Ja deveu saber que el director de la Filharmònica de Nova York, Alan Gilbert, va aturar recentment un concert de l’orquestra a les acaballes de la interpretació de la Novena de Mahler, perquè a un espectador li va sonar el mòbil amb el timbre de marimba. A algú li ha faltat temps per reproduir l’efecte amb la versió de Leonard Bernstein. Mahler amb mòbil i marimba:
